Visca el petit format! (... i la música ‘gamberra’)

En aquest raconet confessem certa feblesa per les propostes musicals de petit format, aquests festivals que són com petites joies, amb programacions teixides a força d’imaginació, de buscar a fons, d’obrir escenaris a músics emergents. Transmeten al públic la il·lusió, l’escalfor amb què són dibuixades. Són iniciatives com el Festival de Música Antiga dels Pirineus (FeMAP), que tot i tenir un cert múscul no deixa de ser una proposta modesta. O, a Andorra, el Cambra Romànica, dissenyat a la mida de les diminutes esglésies que l’acullen.   O l’InterFado que divendres passat va debutar a la Seu d’Urgell, amb Fado Em Trio sobre l’escenari (i la complicada acústica) de Sant Domènec. És un festival valentament aixecat per amants –que no és poc– no nadius de la música portuguesa, amb suport de la Fundació Orfeó Lleidatà i la Paeria. Per la Seu van passar amb aquesta proposta fresca i divertida, molt poc ortodoxa (“gamberra”, la titllava el nostre Juli Barrero) protagonitzada per tres joves intèrprets sortits del Col·legi de la Música i les Arts Escèniques de Portugal. Heterodoxa en la instrumentació (piano i percussió) i en la concepció dels ritmes: unes notes de foxtrot per aquí, una mica de jazz per allà o el pianista s’arrencava amb unes notes de Chopin, pinzellades sonores sobre la tradició, sempre al rerefons. I per damunt de tot, la simpatia i la veu encisadora de Flora Miranda. En resum: llarga vida al petit format... i nosaltres que ho veiem.