Dos plens al Claror fan justícia a una sensacional adaptació de ‘Cançó d’amor i de guerra’ que mereix llarga vida als escenaris.
Mig segle esperant que Cançó d’amor i de guerra tornés a sonar a terra andosina (l’última vegada va ser, atenció, el 1968, al Casal del Centre i amb direcció del mestre Roure) i ja està. Ja ha passat. Dues funcions al Claror i dos plens que en temps de pandèmia saben a poc: amb les limitacions d’aforament, amb prou feines tres centenars d’espectadors van tenir el privilegi d’assistir a una proposta rodona, amb un peu a la tradició, com no podia ser d’altra manera quan parlem de la sarsuela més representada del repertori català, i un altre a la modernitat.
Hi tenen molt a veure els audaços arranjaments amb què el mestre Marcel Casellas, que es desdobla en director de la Cobla dels Sons Essencials, narrador, contrabaixista i actor (Ferran), reinterpreta la partitura de Martínez Valls i injecta sonoritats familiars a l’oïda contemporània, des de la rumba fins al bolero, la salsa i el reggae, i el resultat és a la vegada agraït i espectacular. Un pas endavant que permet d’altra banda potenciar de forma inèdita el paper dels ballarins, que formen en aquesta versió part de la trama i especialment als preludis funcionen com a escenografia humana, dibuixant la forja i la taverna on arrenca la història.
Pel que fa a la part estrictament musical, quedaran per als annals de la Temporada d’òpera l’excepcional Pirineu que es marca el tenor mallorquí Antoni Lliteras, la improvisació jazzística dels quatre instrumentistes de vent de la Cobla, la Farandola de l’estupenda Heura Gaya, acompanyada de l’Esbart Laurèdia, l’Ària del Vallespir de Jonaina Salvador, i naturalment el duet amb el tenor, Per tu, Francina meva. Una Cançó minimalista, fidel a la tradició –tornem-ho a dir– i a la vegada trencadora, que no sona carrinclona, que dosifica els cops d’efecte i que és una successió trepidant de números interpretats (especialment convincent l'Avi Castellet de Guillem Forné), ballats (el solo que es marca Jaume Torra a Els pastors del Canigó, però també el ball de bastons dels percussionistes de la Coba) i cantats de forma brillant. Res no grinyola, tot suma, des del vestuari dissenyat per Anna Mangot fins a les animacions de Carles Berga. Hi té molt a veure una versió pulcrament adaptada al gust contemporani sense trair l’original, que incorpora un narrador (Casellas) per alleugerir els diàlegs i on els músics de la Cobla s’atreveixen a fer de secundaris, i així és com veiem el fiscorn fent d’Horaci, i la tenora, de Baldiret.
L’únic però d’aquest sensacional muntatge dirigit per Jonaina Salvador amb gust i elegància, com sempre, és que es quedi aquí. Vistes les circumstàncies, l’estrena manresana a l’octubre i els dos plens del cap de setmana constitueixen sens dubte un dels majors èxits de la Temporada, que és molt dir. Però aquesta Cançó d’amor i de guerra, recordin, amb llibret a més del nostre Lluís Capdevila, mereix una vida molt més llarga. Demanin als que van tenir la sensacional ocurrència d’assistir-i aquest cap de setmana, i veuran com tots coincideixen: si poguessin, repetirien. No n’hi ha per menys.
Visca la República, i visca la Temporada!