Viure entre Plenses

Vuit obres de l’artista s’exposen en espais públics de la capital i Escaldes. Entre ells, ‘Home’ i ‘Dona’, al Plaza, i ‘Gran latent’, semiabandonat.

Imaginin l’escena següent, que és perfectament plausible: vostè, lector, ha decidit dedicar el matí d’avui a resoldre tràmits al Comú de la capital, així que a primera hora deixa el cotxe a l’aparcament de Prat de la Creu i esmorza a l’Spigata. Immediatament després es dirigeix a les oficines comunals de Lídia Armengol, s’hi deixa mig matí, de vegades aquestes coses passen, i quan surt, esgotat dels tràmits, es regala un dinaret a la cafeteria de l’hotel Plaza. Després del cafetó, i com Déu mana, surt a estirar les cames Fener amunt, posem que fins al carrer Sant Antoni, ja a Escaldes, abans de refer el camí, agafar el cotxe i cap a casa.

Doncs bé, tot això ha passat posem que en un radi de poc més d’un quilòmetre. I si vostè, lector, té com és probable cert interès per l’art contemporani, s’hauria pogut regalar un matí  de somni, perquè entre Lídia Armengol i Sant Antoni haurà desfilat per davant de vuit obres, vuit, de Jaume Plensa, probablement l’artista català viu més universal d’ara mateix. Una concentració de Plenses per metre quadrat que difícilment trobarà en cap altra ciutat, i molt menys a la via pública. Nosaltres ho tenim tot com qui diu a la palma de la mà. O ho tindríem, amb un mínim esforç divulgatiu que no s’ha fet mai, ni per part dels privats ni de les institucions, i que veurem si el catàleg raonat d’escultura pública que prepara Josep Maria Ubach ajuda a resoldre.

Vuit?, s’hauran demanat probablement després de fer comptes. Doncs sí, vuit. I això si consideren individualment el conjunt dels 7 poetes de Lídia Armengol, una obvietat. Però l’expedició de descoberta havia començat una mica abans, a Prat de la Creu: darrere de l’Spigata, al jardí interior de l’edifici Cierco, hi ha una fastuosa galeria d’art a l’aire lliure amb mitja dotzena llarga d’obres propietat de la família Cierco: Valdés (Doble imagen), Roqué (To Breathe), Planas (Naveta circumscrita), Barceló (Móbil 2001), Gaset (El joc del temps), Salcedo (Meteorito I)... i Plensa, sí. Dos. No és cap secret. Però si fa dies que no hi entren, i la pandèmia no ha posat les coses fàcils, potser se’ls hagi passat per alt la sensible renovació que hi ha tingut lloc des del 2019: Overflox IX, el monumental plensador que donava la benvinguda al jardí, es va mudar al hall del Plaza, on avui regna de forma incontestable, i va cedir el lloc de privilegi a Green Self Portrait, que fins aleshores havia quedat en un segon pla. Per compensar la pèrdua d’Overflox IX, la propietat hi va plantar un altre Plensa, The Personal Miracolous Fountain, un bronze del 1994 que raja amb el bon temps (a l’hivern l’aigua es congela) i que té un lloc especial en l’obra de l’artista perquè és l’antecedent directe de la monumental Crown Fountain construïda el 2004 al Millenium Park de Chicago i una de les escultures icòniques de Plensa.

‘Gran latent’, degradat
Però tornem al Plaza, perquè Overflox IX és un dels dos Plenses que s’hi exposen i que converteixen l’hotel en referència obligada de l’art contemporani al nostre país. Tres, de fet, perquè l’altre Plensa són en realitat dos: Home i Dona, dues figures antropomorfes de ferro colat i encara sòlides, però ja recobertes d’una pell alfanumèrica, decapitades, amb peülles en lloc de peus i que  recorden vagament els cavalls dissecats de Balmaseda. Són, per dir-ho així, els prototips, els primers exemplars d’una raça que va anar evolucionant fins a convertir-se en les figures gairebé aèries d’Overflox IX... o de Gran latent, l’últim dels nostres Plenses públics. I probablement el més desgraciat: propietat com 7 poetes de la desapareguda BPA, sembla que no va passar a mans de Vallbanc i és formalment propietat de l’entitat que gestiona el banc liquidat. L’espai de Sant Antoni on el 2014 el van plantar apareix avui deixadíssim, brut, amb una sensació general d’abandó, com si Gran latent fos ferralla, o directament fes nosa. L’emplaçament, tan clandestí, mai no va semblar el més idoni per a una peça d’aquestes característiques. Només cal que comprovin com llueix Overflox IX al Plaza. Però amb l’entorn degradat directament fa pena.

Acabem el tour de nou al Plaza. Perquè havíem dit que avui visitaríem vuit Plenses i en portem només sis. Els altres dos no són escultures, sinó teles: Shadow VI (tècnica mixta, 2010), al hall de l’hotel, i Love, un dibuix  del 2005, a la cafeteria. Per ser un rutinari matí de tràmits, no diran que no hem aprofitat el temps.