Diari digital d'Andorra Bondia
Grup familiar de finals del segle XIX, retratat per Joaquim de Riba Camarlot (de fet, la segona per la dreta de la fila del darrere és la seva esposa, Montserrat Martínez Oliana).
Grup familiar de finals del segle XIX, retratat per Joaquim de Riba Camarlot (de fet, la segona per la dreta de la fila del darrere és la seva esposa, Montserrat Martínez Oliana).

Viure i morir al segle XVIII


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Joaquim de Riba Camarlot (Fons Casa Rossell/Arxiu Nacional)

Els primers resultats de l’‘Estudi demogràfic de l’Andorra moderna’ mostren les singularitats de la població local.

Mala cosa, ser nen a l’Andorra de l’edat moderna, posem que entre el segle XVI i la primera meitat del XIX. La mortalitat entre els albats –és a dir, entre les criatures que no havien rebut la primera comunió– oscil·lava per aquí dalt entre els 400 i el 450 per mil. Per dir-ho gràficament: prop de la meitat dels nascuts no arribaven a adults. Percentatge dramàtic que no era exclusiu nostre i que compartim amb els nostres veïns europeus. Però això no era evidentment cap consol per a les famílies que sabien que un de cada dos fills no arribarien a l’edat adulta. Una de les conseqüències d’aquesta elevadíssima mortalitat infantil era una fecunditat extraordinària als ulls contemporanis: les famílies tenien una mitjana de cinc fills, però no són en absolut excepcionals els casos de nuclis amb vuit o deu criatures: “Eren famílies prolífiques, però no nombroses, perquè la meitat de la descendència moria aviat”.

Ho diu l’historiador Valentí Gual, i aquesta és una de les conclusions del molt suculent Estudi demogràfic de l’Andorra moderna que ahir es va presentar a la Biblioteca Nacional. Es tracta de les primeres dades definitives des que va arrencar la investigació el 2014 i gràcies a la beca Cebrià Baraut de l’Arxiu Nacional. L’equip que Gual coordina –i en què participen els també historiadors Jordi Buyreu, Xavier Jorba, Raimon Masdeu, Adrià Sastre i Sònia Gual– ha completat el buidatge dels llibres sagramentals de les parròquies de Sant Julià i de Canillo. És veritat que falten encara els de la capital, Encamp, Ordino i la Massana –no ho enllestiran abans del 2023, així que caldrà una mica més de paciència–, però les primeres conclusions són ben prometedores. I en ocasions, pintoresques.

Per exemple, i sense deixar els primers anys de vida, resulta que el 94% dels nascuts en el nostre racó de món entre el 1545 i el 1830 van ser batejats dintre de les 36 hores següents al part. Una dada que a ull nu potser ens semblarà banal, però que contrasta extraordinàriament amb el que diuen els estudis demogràfics per a la Catalunya d’aquest mateix període, on no tenien tanta pressa i només entre el 40 i el 50% dels baptismes se celebraven abans del segon dia de vida. Per què? La demografia és una disciplina que té per objectiu detectar tendències, no determinar els motius dels fenòmens que registra, diu Gual. Però és lícit especular amb la influència de la climatologia i el costum més aviat bàrbar de batejar els nens a fora de l’església, fes el temps que fes: “Era pura precaució: els batejaven de seguida per assegurar-los el passaport cap al cel en el cas gens remot que morissin en els primers dies de vida”.

Amb aquests antecedents, es comprèn cert baptisme d’urgència que la llevadora de torn va practicar a Canillo a mitjans segle XVIII i que ha quedat consignat als llibres de la parròquia: la dona va veure que el part acabaria malament i, tan bon punt va sortir el peu del nen, va procedir a batejar-lo amb les paraules que per a aquests casos li havia ensenyat el mossèn. El nen va néixer mort, es veia venir, però la perspicàcia de la llevadora li va estalviar el purgatori i el va enviar directament cap al cel. En el context religiós del segle XVIII, no era el mateix.

Un 1% dels fills, il·legítims

El llibre de baptismes és una petita mina, i hi ha quedat també constància d’una dada ben pintoresca: el 0,8% dels nascuts quedaven registrats com a fills de pares incògnits, que era el nom que rebien els fills diguem-ne il·legítims, és a dir, fruit de relacions pre o extramatrimonials, i també els nens abandonats en néixer i als quals esperava un destí ben funest: acabaven a la Casa de la Caritat de Barcelona i no era gens estrany que morissin en el trajecte. Aquest 0,8%, en fi, es mou segons els investigadors en la forquilla habitual de les societats rurals –al voltant de l’1%– i és molt inferior al 10% d’il·legítims que es registraven a les ciutats de l’època.

L’estudi, com és previsible, permet també conèixer l’edat mitjana del primer matrimoni: a Sant Julià, i per al període comprès entre el 1670 i el 1830, els llibres diuen que els homes es casaven als 29 anys, i les dones, als 24,3, resultats molt similars a les de Canillo, on ells es casaven als 29,7, i elles, als 24,1. Unes edats sensiblement superiors a la mitjana catalana, però que baixen segons retrocedim en el temps: els lauredians d’abans del 1700 es casaven als 26, i les lauredianes, als 19. També és similar el nombre de fills –4,5 de mitjana per als matrimonis canillencs; 4,8 per als lauredians– i en canvi sí que discrepen considerablement a l’hora d’anar-se’n a l’altre barri: a Canillo, als 43 anys, ells, i als 41,5, elles; a Sant Julià, als 38 i als 36! Atenció, diu Gual, que estem parlant d’edats mitjanes i per a tota la població –inclosos els albats, que representaven prop de la meitat de les morts totals. Els nens que superaven l’edat crítica podien esperar viure raonablement fins als 60.

Però si tot el que precedeix s’avé aproximadament amb el comportament demogràfic de la Catalunya moderna, on ens en separem de forma dràstica i sorprenent és en el boom del XVIII. De fet, en la inexistència d’aquest boom: mentre que la població catalana es va doblar entre el 1714 i el 1793, l’andorrana es va mantenir estable. I no hi han sabut trobar encara una explicació convincent, en aquesta anomalia, perquè tampoc entre nosaltres hi va haver al llarg d’aquell segle guerres i no hi ha notícia d’epidèmies catastròfiques com la pesta, que en els tres segles anteriors –adverteix Gual– hauria pogut acabar amb l’espècie humana. Per algun motiu, mentre que a Catalunya la natalitat es va mantenir entre el 35 i el 45 per mil i la mortalitat va baixar al 15-20 per mil, nosaltres vam conservar tant la natalitat –aquest 35 per mil– com la mortalitat –entre el 35 i el 40 per mil– del règim demogràfic antic.

Doncs tot això, només amb Sant Julià i Canillo. Imaginin quan hagin buidat totes les parròquies i, com a torna, reconstruït les genealogies dels andorrans d’entre el 1545 i el 1830.

Andorra
estudi
Buyreu
Gual
demografia
Baraut
Arxiu Nacional
XVI
XVIII
pesta
Número de vots: 184
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic