Les bones notícies mai no venen soles a cal Pancho. Ell és l’artífex (i comissari) de la pròxima exposició de la sala de Govern: una generosa selecció d’autoretrats, el gènere amb què probablement és més fàcil identificar la nord-americana Vivian Maier (Nova York, 1926–Chicago, 2009). Serà entre finals de novembre i principis de desembre, quan tanqui la paradeta Mark Ryden i el surrealisme pop, actualment en cartellera. I no és casualitat que la proposta ens arribi de la mà de Saula: la galeria Alta va obrir la tardor del 2021 precisament amb Maier. Després hi han desfilat altres patums de la fotografia ianqui de la segona meitat del segle XX, la dèria del galerista, des de Steve Meisel fins a Joel Meyerowitz, passant per Ray Metzker, Sarah moon i Bruce Weber. Però Maier és una altra cosa, comparable si de cas a Frank Oscar Larson, ànima bessona. Pensin que la seva obra oceànica, 100.000 negatius, no van sortir a la llum fins al 2007, que en tota la seva vida no va vendre ni una sola fotografia –de fet, se la va guanyar fent de mainadera– i que va morir quasi en la indigència. Va ser una altra ànima lliure, que recorria els carrers de Nova York armada amb la seva Rolleiflex, retratava les petites vides que desfilaven davant seu i sempre trobava l’ocasió de retratar-se ella mateixa, quan d’això encara no en dèiem selfies. La severa Maier és ella mateixa un enigma pelet trist però fascinant, i una porta oberta a la Nova York dels 50, 60 i 70. Si se la van perdre fa tres anys a Anyós, al novembre la tindrem al Parc Central, que ni que sigui pel nom sembla molt oportú.
