Hi havia una vegada un pobre vampir que vivia entre nosaltres i que no se’n sortia amb les obligacions de la raça. Pensin que, a l’hora d’anar a fer una extracció, no s’oblidava mai de dur a la cartera un formulari de consentiment informat que havia de signar reglamentàriament la víctima, i que, a l’hora de la veritat, tot eren fàstics i reticències:

–Si no fa res, m’aniria bé que em prestés una estona la caròtida per perforar-li-la i extreure’n una quantitat moderada de sang. I estigui tranquil, no en vessaré ni una gota: de seguida que en veig, em desmaio.

Era fill d’una llarga nissaga de vampirs castellanomanxecs, no hi havia manera que l’agafessin a una feina digna –i ho va provar de community manager d’una funerària, de redactor d’epitafis i obituaris i d’extra del túnel del terror de PortAventura– i tenia una fal·lera: passejar a plena llum del dia. O, millor dit, del sol. Que deu ser l’única cosa vedada als vampirs com cal.

Resumint: els vampirs de la vella escola el van inscriure al Projecte Dentegada perquè el nen –es diu Vlad, naturalment– veiés la llum (o, millor, la foscor). El tractament, de xoc, consistia en sessions en vena de cinema de gènere: Putes vampires, És una estaca, això que tens a l’entrecuix? i la nostra preferida, Sang, capes i làtex, protagonitzades per pornstars com Enzo Sanguinetti (Il Vampiro Folladori), Francesca Luxuriosa (Vittotia Vaginetti) i Marco Tenebroso (Il Comte Polloni).

Si volen saber com acaba la peripècia d’aquesta criatura desnortada, vergonya de la il·lustre nissaga engendrada per Polidori i canonitzada per Bram Stoker, hauran de llegir Simpatia pel vampir, que no és la cançó dels Rolling, sinó el relat de Txema Díaz-Torrent a Vampirs, tretze peces perpetrades per autors d’aquí i de baix que reinterpreten amb ulls contemporanis un megaclàssic de la literatura de terror.

Si esperen topar-se amb rèpliques pirinenques dels espècimens transsilvans –en realitat, valacs– és a dir, immortals (si no els claves una estaca), amb la consabuda dèria per la sang (dels altres), per mirar-se al mirall (i no veure-s’hi) i per convertir-se en inofensius ratpenats si algú té l’ocurrència de treure una creu en presència seva, no cal que s’hi posin.
Les criatures que desfilen per Vampirs són més aviat els descendents borniosos de l’estirp del comte Dràcula. Mirin, si no, el director de cinema que protagonitza Mirall buit (Nil Forcada), que es dedica a canibalitzar textos d’aquí i d’allà, començant per aquest sensacional fragment d’Alcanadre: “Saps què és, l’eternitat? Imagina una formiga que fa voltes i voltes, tot seguint la línia de l’equador, a una esfera d’acer de la mida de la Terra. Quan el desgast produït per les petjades de la formiga hagi erosionat la bola fins a partir-la en dues meitats, només haurà passat el primer segon de l’eternitat.”

I què? Res, però recordin que els vampirs són immortals (si no fas allò de l’estaca, és clar). Eva Arasa juga a Donant universal amb la figura d’un vampir contemporani que es fa infermer per estar ben a la vora del banc de sang de l’hospital –estic segur que el de Meritxell– i que té problemes de consciència quan esgota les bosses del grup O- just quan arriba un pacient que en necessita.

I David Gálvez, aquí amb el doble barret d’editor i també d’autor, reinterpreta en clau vampírica Hotel California a Una aroma dolça, i el resultat és una cosa que recorda molt Abierto hasta el amanecer, inclosa una Salma Hayek de pitram eixut. I el temazo dels Eagles és, casualment (o no), una de les cançons que sona a El conductor (de Fiat Panda 4x4), amb què Alan Ward consuma el malson de qualsevol que s’hagi quedat en pana en ple port una nit de fred i neu: una senyora estupenda que et convida a pujar al seu T-29 Weasel i que, quan vas per cordar-te el cinturó, va i et diu: “Nui e necesssar. Nui diseara”. Si no saben romanès antic, no ho entendran.

Vampirs, en fi, conté altres joietes, com La carn al volant, en què Laura Casanovas desplega un prometedor erotisme molt, molt negre (“La sang és com el sexe: l’onanisme està molt bé, però arriba un punt que vols provar altres cossos, altres gustos”), i Sang de la meva sang, el més desassossegant de tots i que potser ja havien llegit a Matermorfosis.
Vampirs és la primera antologia que publica Medusa, completa la llista d’autors amb noms de baix –els catalans Edgar Cotes, Antoni Munné-Jordà, Enric Virgili i Berta Bas, així com el mallorquí Toi Serra– i té l’audàcia d’exhumar La xucladora (1899), el primer conte de temàtica vagament vampírica, però més empordanès que no transsilvà, de la literatura catalana.

A més, salva amb solvència el principal risc d’aquestes aventures editorials, que és la descompensació entre els relats. N’hi ha que sobresurten a la primera lectura, per no dir al primer paràgraf, però cap desentona de forma flagrant. Vaja, que Vlad l’Empalador, Polidori i Bram Stoker estarien satisfets de veure com han anat les coses pels Valires, que no son els Càrpats però tampoc cal.