Un cicle de xerrades a París, la traducció al kurd i al turc del poema ‘La còrda roja’ i un documental evoquen la figura del lingüista.
Hi va haver una vegada un irlandès de Brighton, que és com dir un català de Màlaga, que es va plantar a la ciutat de Diyarbakir, al sud-est de Turquia (o al nord-oest del Kurdistan) per dedicar-se al noble ofici d’ensenyar anglès als adolescents de l’institut local. Estem parlant del 1961, perquè se situïn. L’home era lingüista de vocació i de formació, i va tenir la rara ocurrència d’aprendre la llengua del país, que no era el turc oficial, sinó el kurd que els natius tenien el mal costum de parlar a casa. Aquell genuí interès per la llengua local va aixecar suspicàcies entre les autoritats turques, fins al punt que ho van trobar una activitat gairebé subversiva, i el resultat va ser que l’irlandès de Brighton va haver de sortir per cames de Diyarbakir un minut abans que els amables amfitrions turcs en decretessin l’expulsió. No feia ni sis mesos que hi havia aterrat.
L’irlandès de Brighton, i des del 1961 també kurd honorari, era Alan Ward (1937-2014), que poc després de l’aventura kurda es va instal·lar entre nosaltres. Culpa d’Esteve Albert, per cert, que el va reclutar de Barcelona estant. S’hi va quedar per sempre més, però el cert és que mai no es va poder treure Diyarbakir del cap. Abans d’aterrar per aquí dalt, i per recuperar-se de l’hospitalitat turca, va fer una estada a casa de Robert Lafont, el gran patriarca de les lletres occitanes, i Ward va tenir un altre rampell d’excentricitat lingüística: compondre en occità (!) un llarg poema èpic –quaranta pàgines– en honor de l’irredempt poble kurd, amb qui sense dubte es va acabar identificant molt més del recomanable. Es titula La còrda roja, que és per a l’home kurd el color de la vida i de l’esperança, i també el color de la soga amb què els independentistes kurds reclamaven que els pengessin els seus botxins turcs, i el va publicar el 1962 l’editorial Juris de Barcelona per iniciativa de l’Institut d’Estudis Occitans de Tolosa.
Aquí s’hauria acabat tot si el 2017 Alan Ward Jr –se’n diu devoció filial, que és la més noble de totes les lleialtats que un es pot imaginar– no hagués publicat la traducció a l’anglès de La còrda roja. És a partir d’aquí que Ward, l’irlandès de Brighton, el kurd que escrivia en occità, comença a sortir dels llimbs. La versió en anglès va arribar a les mans d’Adnan Celik, que l’agost del 2021 en va publicar la traducció al kurd, tancant així un cercle que s’havia començat a traçar 60 anys abans. La traducció al kurd es completava amb la versió turca del poema –justícia poètica, se’n diu d’aquesta figura– i va ser el desencadenant del revival actual: el productor Horen Gharib està rodant un documental que repassa el periple kurd de Ward, amb entrevistes a personatges que el van conèixer en aquells mesos decisius Diyarbakir i que inclou unes seqüències (ja gravades) al país on es va instal·lar el 1962. La pel·lícula s’estrenarà aquest mateix curs, si es compleix el calendari, i cal esperar que algú tingui la bona pensada de portar-lo fins aquí, i per anar escalfant motors Ward (la seva Còrda roja, vaja) serà la setmana que ve el protagonista d’un cicle de xerrades i lectures al QUT, una d’aquestes institucions típicament parisenques consagrades a l’art i a la cultura contemporànies i que ha fet un forat a Celik i al traductor al turc de La còrda roja, Ergin Öpengin, per evocar la vida i l’obra del nostre home d’avui.
La còrda roja, en fi, és probablement la gran obra literària de Ward, que es completa amb un recull de cançons populars en occità i la transcripció d’una llegenda tradicional kurda, Mem û Zin, pel que fa a títols publicats, i un seguit de textos fragmentaris i dispersos en anglès i irlandès que mai no van veure la llum “perquè ell es considerava essencialment lingüista, de la qual la literatura i la poesia formen part indissociable, és clar, però la seva feina i la seva vocació era la investigació”, diu Ward Jr.
La pregunta òbvia és d’on sortia la dèria aquesta per les llengües minoritàries. Ward Jr. prefereix dir-ne “oprimides pel poder polític del moment” per les connotacions “colonialistes” que veu en això de minoritàries. I la resposta és igual d’òbvia: com a bon irlandès, sempre es va sentir atret, diu, “pels pobles sotmesos a un poder central que lluitaven per la supervivència, d’aquí l’interès per l’occità, el català i, és clar, el kurd”. I sempre amb una idea central al cap: que preservar una llengua, practicant-la, és l’única manera de garantir la supervivència d’una cultura. Paraula de Ward, l’irlandès de Brighton, el kurd d’Andorra.
