La sala temporal del museu Joan Pieras clausura el curs amb un clàssic de casa que deixa definitivament enrere la caricatura, diu, per obrir una nova etapa en la il·lustració d’autor. La sèrie es titula ‘Nus als terrats’, una col·lecció de paisatges urbans vagament postapocalíptics, de reminiscències cinematogràfiques i amb tendència a l’‘horror vacui’. Si hi van, hi tornaran.

Qui és, la gent que treu el nas a les vinyetes: solitaris, supervivents, exhibicionistes, rarets?
Ànimes lliures, gent que viu en un entorn aparentment superpoblat, pel que semblen dir les edificacions. Però no sabem si són els únics que s’atreveixen a destapar-se, o si és que no hi ha ningú més, i que l’hiperurbanisme no és més que pura façana i es tracta de ciutats fantasmagòriques.

Per què despullats?
És un signe de coratge, perquè no és fàcil mostrar-se en públic sense artifici? O no els importa perquè tampoc hi ha ningú més que els pugui veure en una ciutat devastada per una catàstrofe? No ho sé, la veritat.

Diu que aquesta sèrie ha sigut terapèutica. Per què?
Hi he canalitzat molts anys de mamar cultura audiovisual. Com tota la meva generació, he crescut amorrat a la tele i al cine, suposo. Per això és possible que hi detectis escenaris que et sonen, Nova York, París, Barcelona, però que he manipulat per crear certa confusió. M’encanta l’estètica que en resulta, aquesta ciutat carregada, fosca, hiperconstruïda i barroca. Però seria incapaç de viure-hi. 

Doncs hi viu el 90% de la població. Què hi té, en contra?
Jo també hi he viscut molt de temps. Però cada vegada em costa més digerir la despersonalització, la massificació, la incomunicació, la deshumanització d’una institució secular com és el barri, el veïnat. M’agrada tornar-hi, a aquesta urbs, però de visita, al paper, on la puc controlar, passant-la pel meu sedàs i guardant-la a la carpeta quan me’n canso.

Si aquests pobres individus són exhibicionistes, vostè que se’ls mira d’estranquis no deixa de ser un voyeur.
Tots els meus personatges paren atenció en alguna cosa que passa fora de plànol. Ells també estan mirant no sabem què i per tant són també voyeurs. I nosaltres, voyeurs dels voyeurs. Rebuscat, però és que a mi m’agraden les coses rebuscades. En fi, que inicialment la sèrie s’havia de titular una cosa així com Voyeur, però ho vaig acabar descartant per les connotacions sexuals que té el terme. 

No deixa ni un racó sense ‘embrutar’.
Doncs sí, aquesta és l’altra part terapèutica. He tingut èpoques de poca feina. Aquest projecte m’ha servit per recuperar el temps perdut i crec que això s’ha traslladat al paper, que he omplert tant com he pogut amb detalls que anava improvisant  a tinta sobre un esbós molt orientatiu a llapis. 

Els anys de caricaturista, van ser un temps perdut?
No, però hauria pogut fer molta més il·lustració, a la vegada, i no va ser el cas.

No cal que es fustigui! Però la il·lustració, i més com vostè l’enfoca en aquesta sèrie, no deixa de ser un luxe.
Un privilegi. És un regal que m’he fet. I una inversió, perquè la meva il·lusió, el meu objectiu és guanyar-me la vida amb la il·lustració d’autor. Perquè faig això: il·lustració, perquè no hi ha un discurs artístic al darrere; molt narrativa, com s’escau al gènere, i d’autor, perquè no il·lustro el text d’un guionista, sinó les meves visions i les meves idees, a les quals intento dotar d’un fil conductor perquè conformin una sèrie coherent i de cert embalum.

Interpreto que ha fet exactament el que ha volgut, que vostè dona per a això.
Ni més ni menys. M’interessa la creativitat i l’originalitat, allò en què un artista és únic i diferent. Aconseguir-ho requereix molt de treball i molt de temps, i és el que he intentat amb aquesta sèrie. I ho dic humilment, perquè és només el començament. La idea és atrevir-me a presentar projectes un pel més arriscats, però sempre a partir d’aquesta premissa.

Vaja, que no té previst debutar en el còmic, ni reincidir en el conte il·lustrat de l’estil ‘Torna’m la cua’.
Si puc evitar-ho, no.

Què és, ‘Nus als terrats’: un catàleg de soledats? Una poètica, fins i tot una metafísica de les terrasses?
Treballo instintivament, m’agrada l’espontaneïtat i intento evitar l’obvietat. Però Nus als terrats és exactament el que diu el títol i no pretenc enganyar ningú amb metàfores ni conceptes rebuscats. No és el meu estil. Hi he intentat retratar uns paisatges urbans que portava a dins, d’haver-los vist molt i també d’haver-los viscut molt. És una manera de tancar una etapa per obrir-ne una altra, tant laboral com personal, menys urbana i menys audiovisual.

Que els personatges no tinguin rostre és sorprenent: que vostè ve de la caricatura!
Sí, però m’ha servit per centrar-me en l’entorn, que és el que m’interessava. Volia retratar edificacions i la figura humana –sovint d’esquena perquè l’espectador i jo mateix hi posem identitat, per no donar-ho tot mastegat– em servia d’excusa per focalitzar l’atenció.

A mi em recorda ‘Doce monos’, ‘Soy leyenda’, ‘El planeta de los simios’... Quines altres pel·lícules ensenyen la poteta, per ‘Nus als terrats’?
La ciudad de los niños perdidos, pels ambients bruts i carregats, deteriorats, molt viscuts. L’arquitectura  és en ella mateixa inert, m’agrada dotar-la de vida a través de les marques d’òxid i les esquerdes, que denoten el pas del temps i el desgast de l’ús quotidià.

Per acabar, tenim un museu i un saló del còmic. Dona per a tant, l’afició (escassa) que hi ha al gènere en aquest país?
No, i de fet és un miracle com una casa de pagès que es deu en una grandíssima part a l’empenta de Joan Pieras i del seu equip, i al suport del Comú. Ho hem d’aprofitar i agrair. I que duri.