Ofici denigrat, ben i mal practicat, necessari i tal volta en hores baixes, Xavier Giró en parla a ‘Contra la neutralitat. Un periodisme de pau i de lluita’ (Pol·len Edicions amb Crític), el seu llibre més recent. Aborda l'estat de la qüestió des d’una llarguíssima trajectòria a l’esquena.


Es parla molt de la relació del trumpisme amb els mitjans. Per aquí a prop? 
Aquí hi ha tics, sí, però no són tan descarats. L’interès a controlar la premsa està en la naturalesa mateixa dels partits polítics. El discurs públic és un camp de batalla. Necessiten legitimar allò que fan i els cal controlar, però hi ha maneres més o menys subtils de fer-ho. 

La qüestió és si aquesta subtilesa s’esvaeix.  
També hi ha el factor de la premsa mateixa, quan es limita a cobrir rodes de premsa i recull el titular que els que fan la roda de premsa volen que es reculli. És una falsa objectivitat. L’objectivitat sempre és falsa, però més d’aquesta manera. Això no és ser periodista, això és ser escriba. 

És el pa nostre de cada dia. 
Hi ha qui ni s’ho planteja, buscar una altra visió, un altre titular. Repeteixen declaracions i es queden tan panxos. Per què ho fan? Perquè no ha pensat en quina és la seva feina? O perquè no té cap altra possibilitat, no pot buscar la forma de contrarestar aquestes declaracions?

El poder públic té un ventall d’eines a la seva disposició enorme: xarxes, oficines de premsa... Inunden. 
És una tàctica que han fet servir sempre, inundar les redaccions amb el seu discurs. Sols per escoltar-los ja ocupes la jornada laboral. Però quan ets conscient dels seus mecanismes, has d’orientar la feina més al servei de la societat que no pas al de qui té poder, siguin polítics, institucions, empreses... ja pots anar compensant. Si el mitjà et dona aquesta possibilitat, és clar, que ara us toca fer de tot. 

Xarxes i bla bla bla. 
És molt difícil nedar contra corrent, contra el poder. Però això és el que ha de fer el periodisme. Les coses que diuen i fan la gent amb poder tenen més influència sobre la realitat, no sols sobre l’opinió pública. Així que encara que treballis en clau de preocupació social –què passa amb els mestres, els hospitals...– no pots passar per alt què diu qui té poder i acaba dominant la situació. Podries prescindir dels altres, però no de qui té poder, o és buscar-te problemes: “Com és que no has recollit el que jo dic?” I venen les trucadetes al director. 

Un clàssic.  
En canvi, els pobres del sindicat de mestres, posem per cas, no et diran “escolta, no has recollit la reivindicació”; no tenen aquesta capacitat d’influir sobre els mitjans. 

Quan fas preguntes que els molesten, hi veuen un atac, fins i tot conxorxes.  
Sí, sí, sí. Hi ha dues coses aquí. Sovint les preguntes són simplement “expliqui, que no ho he entès”, aquestes són lògiques, les han de respondre. Després hi ha les preguntes sobre un tema que ja has anat treballant i coneixes, són preguntes més punyents: “vostè va dir que faria això i no ho ha fet”, per exemple. Les preguntes crítiques és com haurien de ser totes. I no han ni de passar al públic. Al públic no li he d’explicar com he anat esbrinant com són les coses, al públic li he d’explicar com són les coses. A vegades no puc afirmar coses perquè no ho he vist amb els meus ulls i recullo què m’expliquen aquell i aquell, és cert. Però no hem de marejar la perdiu. Qui té raó? Fins i tot ho dius implícitament, les declaracions d’un i altre es posen en evidència. 

Cert.  
En un periodisme dotat de recursos, les entrevistes a persones amb poder totes haurien de ser documentades de tal manera que donin explicacions, amb el periodista amb molta informació de partida. Pel que fa a la resta, jo soc bastant contrari a l’entrevista al polític on se’l deixa fer propaganda. 

Són les que volen.  
Expliquen que han fet un hospital? Doncs la pregunta pot ser per què només hi ha dos metges. La resta és propaganda. També és cert que són tan hàbils que eludeixen les qüestions incòmodes, com Trump: “senyoreta, següent pregunta”. Per això és un gènere on estàs venut, sobretot si la fas en directe. Una altra cosa és per escrit. No has de trair què diu, però controles millor el discurs i pots posar de manifest el seu escaqueig. 

Tot cert.  
L’entrevista, en aquests casos –no parlo d’aquesta, o a un escriptor, etcètera– és un gènere pobre. Hi ha una persona amb poder allà i tu li preguntes què fa, què pensa... què vols que digui?! Fins i tot l’última pregunta és “vols afegir alguna cosa més?” Absurd. 

La transparència se la cruspeixen amb patates. No pregunto, afirmo.  
La nostra obligació –ètica i política, perquè fer periodisme és fer política– és revelar abusos de poder, corrupció, ni que sigui a petita escala. Se senten agredits quan surt publicat, és lògic. 

Com si fos personal.  
Han de tenir clar que la relació entre polític i periodista no és d’amistat. A banda, tiren de l’opinió pública, i aquesta idea que el periodisme és neutralitat i bla, bla, bla. Jo això no ho faig servir ja fa molt de temps. No és veritat, sempre tries. Quan reveles el seu abús de poder, la seva corrupció, et converteixes en l’enemic. Com a periodista, has d’estar preparat i assumir-ho. I ells, per tenir clar que no som amics, que si ho fan malament, ens convertirem en el seu antagonista. 

Es diu que periodisme és posar sobre la taula allò que algú vol amagar.  
N’és una. Però n’hi ha més. El periodisme és fer circular la informació –i no dic sense valoració: explícitament o implícita, tot està valorat– perquè al ciutadà li vagi millor. 

Bona reflexió. 
Algú pensarà que millor vol dir que faci més beneficis; un altre, que els de dalt estiguin bé perquè  els de baix se’n beneficiïn, com pensen els liberals des de Reagan. Però ara entenem que “anar millor” vol dir respondre als interessos de la majoria. Sense matxacar ningú. S’han de sostenir els drets legítims de les minories. 

Entesos.  
Això vol dir que hem de treballar perquè la informació circuli, però també per evitar que la gent que té poder abusi del seu poder. Per això se’n diu el quart poder: controla els altres tres poders fonamentals. Però també l’econòmic, que és menys visible, és discret en general. Per tant, hem de ser crítics amb qui té el poder. 

Fiscalitzar.  
Efectivament. Una funció que ens posa en una situació hostil amb aquells que tenen poder. Si no el fan servir bé, és clar. Si no, no hi ha cap problema. A banda, hem de fer circular informació que necessita la gent, si demà plourà, etcètera, per organitzar la seva vida. 

Diu si no el fan servir bé. 
Una altra cosa és que sovint només ens fixem en allò que fan malament. També ens hem de fixar en allò que fan bé, per evitar una dinàmica una mica perversa. Però bé, és cert que ja tenen la seva pròpia propaganda. El que passa és que compten que els mitjans siguin el seu vehicle. 

És clar, que ens limitem a reproduir comunicats.  
Això mateix. Però a banda, els poders no qüestionen l’estructura de la societat. Les grans acumulacions de fortuna davant de l’explotació de l’altra banda. No qüestionen en general l’ordre de les coses, es limiten a dir “jo les gestionaré millor”. Estan atrapats en els límits de la seva acció. 

...? 
Diuen: “no puc fer més hospitals perquè no tinc diners”. Ah, sí? I per què no tens més diners? En què te’ls has gastat? Des d’un periodisme que pensi en la societat, per tant, hem de ser més crítics que no pas propagandistes de les coses que fan bé... que es queden curtes. 

En un territori petit com aquest, fins i tot la gent considera que sempre s’ha de parlar en positiu. Les coses lletges no les ensenyis. Sota la catifa.   
És una qüestió delicada, és cert. No em vull fer propaganda, però al llibre faig una altra lectura: fem periodisme en una societat que està travessada per conflictes: racisme, classisme, patriarcat, explotació... Quina és la nostra funció, i la de qualsevol en realitat? Contribuir a la millor resolució del conflicte, de la manera més justa possible i amb el menor sofriment humà possible. 

Ens agradaria. 
Això és un canvi de paradigma, sense deixar de ser crítics, no es tracta de ser crítics per ser crítics, he de pensar com contribueix a resoldre un problema, un conflicte. Pot portar a vegades a decidir que això no ho publico. Potser perquè farà esclatar una violència o frustrarà una negociació que podria portar a una situació millor. 

Responsabilitat, se’n diu.  
El criteri no és guanyar un Pulitzer, no és només revelar allò que algú vol amagar –potser és una dada que impediria aquesta negociació. 

No aplica a quan algú està posant la mà a la caixa.  
En aquesta societat del conflicte, on molta gent està en una situació de vulnerabilitat, molta gent pensa que els mitjans només fem informació negativa i no construïm. Per això diuen “això no ho podem desvelar”. Però hem de mirar si és perquè allò que es revela perjudica, molesta algú que ha posat la mà a la caixa com dius, o si es tracta d’una reacció endogàmica, de protecció del grup. Des d’un punt de vista poruc, a alguna gent no li agrada la situació de tensió que sobrevé a la deslegitimació del poder: ara què farem?

Ben explicat.  
Una de les coses que faig a la vida és un seminari amb periodistes mexicans que venen a Barcelona, refugiats temporalment, perquè han estat amenaçats, o patit atacs. Els persegueixen perquè persegueixen corrupcions. Denuncien un polític corrupte, però en ve un altre d’igual. 

Ja, però què han de fer? 
Els pregunto en quina mesura la seva informació ha servit per canviar la lògica aquesta. Ha canviat d’alguna manera l’estructura politicoeconòmica de l’Estat? Serveix per donar més força a un moviment popular contra el narcotràfic? No? Doncs jo no dic que no facis la denúncia, no deixes de posar a la palestra el corrupte. Però has de preveure la seva reacció, estar preparat perquè immediatament el fiscal rebi aquesta informació. La informació l’hem de dosificar de la millor manera possible perquè repercuteixi en una millora de la societat. 

Estratègia.  
Efectivament. Si més no, la té el director, com la té el polític. Però el redactor, també: no ser un peó en un tauler. I està molt bé que un periodista s’envolti d’un grupet on hi hagi també algun polític crític, altres perfils, per analitzar què estic fent, de quina manera, a quin ritme... Perquè quan un està sol, és massa pressió, no pensa amb claredat. Quan escrivim, hem de tenir un objectiu, que la gent sàpiga perquè pugui actuar.