Atenció, que hi ha sorpresa de les grosses a la vista: i si quan ens va visitar el 1943 resulta que ho va fer com a agent al servei de la xarxa Pat O’Leary, que es dedicava a passar aviadors aliats a l’Espanya franquista? Ho insinua l’autor de la monumental biografia de Josep Pla (1.533 pàgines!) que dijous presenta a La Trenca.

Sempre m’ha sorprès que a 'Andorra l’any 1943' no hi hagi cap referència ni a la Guerra Mundial ni als passadors, ni als fugitius, ni als jueus, ni als espies. Això que s’hostatja a Escaldes i devia veure el moviment del bar Burgos... I vostè sosté que va formar part de la línia Pat O’Leary. Potser no va dir res de tot això per no aixecar sospites d’un viatge que en realitat no era ben bé per curar-se una intoxicació?

És coneguda l’enorme capacitat per esborrar pistes i per no donar informació sobre fets importants que m’ha dificultat molt traçar-ne la biografia. L’estada a Andorra la justifica per curar-se d’una intoxicació després d’haver consumit ostres contaminades i hi ve amb Alberto Puig Palau.

...?

Puig Palau, el tío Alberto de Serrat, és la figura prominent a Barcelona de les xarxes d’ajuda als evadits –aviadors, jueus i militars aliats–. Viu a l’hotel Ritz, és íntim amic de Pla i la relació que tenen és molt... estranya. Explico el que he pogut documentar, i només puc dir que a Andorra hi ve amb ell, i que forma part del seguit d’amistats, complicitats i contactes que Pla té amb la xarxa Pat O’Leary.

No anava mal encaminat.

No. Però aquest és un capítol de la biografia en què vaig amb peus de plom perquè tinc molt clars els vincles de Pla amb els consolats britànic i nord-americà, que alguns agents secrets el visitaven sovint al mas Pla i que es faran molt amics amb Puig Palau des que es coneixen el 1939 a Fornells. Però no puc fer gaires afirmacions més perquè em falten les proves.

Però que vingués just el 1943 i amb Puig Palau és com a mínim sospitós.

El que està clar és que si has estat a punt de morir per culpa d’unes ostres contaminades a Barcelona, agafes i te’n vas a fer la cura de repòs a casa teva, no a Andorra. 

Una certa Catalunya no li perdona el pecat original d’haver format part dels serveis d’espionatge franquistes i d’haver entrat el 1939 amb les primeres columnes nacionals que van arribar a Barcelona. És just?

La meva funció era explicar totes les cares del personatge sense amagar-ne, maquillar-ne ni dissimular-ne cap. Pla forma part del catalanisme conservador que va creure que Franco els portaria l’ordre i acabaria amb la disbauxa que segons ells hi havia a Catalunya. He posat els documents sobre la taula i els he contextualitzat sense jutjar.

Doncs deu ser l’únic que ho ha fet així.

Si em fas dir la meva opinió crec que és una mica injust que no se li tingui en compte tota l’evolució posterior. L’evolució d’algú que és conscient que si vol ser el gran escriptor català que sabem que volia ser des dels 15 anys, s’ha d’allunyar del franquisme. Com més franquista ets, menys possibilitats tens de ser el millor escriptor català. I ell sortosament pren la decisió, seguint la vocació de la seva joventut, de voler ser el millor escriptor català.

Amb el franquisme s’hi pot distanciar més o menys però no acaba de partir-hi mai peres, sempre hi estarà ben relacionat. No s’hi posarà mai de cul, per dir-ho així.

Utilitzo l’expressió vencedor vençut. Ideològicament forma part del bàndol vencedor, d’això no n’hi ha cap dubte. Forma part del catalanisme conservador que va col·laborar amb el franquisme i que va contribuir decisivament a la victòria franquista i s’establís la dictadura. Però literàriament ben aviat s’adona que com a escriptor català que és i que vol ser és un derrotat. Aquesta contradicció el mou als anys 40 i 50: vencedor vençut. No renegarà mai de la primera, però la segona serà sempre el motor que el manté en moviment. No trenca mai  explícitament amb el franquisme, però és un catalanista pragmàtic i possibilista que buscarà totes les escletxes del règim per recuperar l’edició en català.

Com s’explica el salt de l’independentisme d’Estat Català en què va militar als anys 20 al franquisme d’un decenni després?

Les crítiques a la seva col·laboració amb el franquisme estan en la meva opinió plenament justificades, això d’una banda. Però ell no ho viu com una ruptura, sinó com una evolució natural dintre del seu catalanisme, inicialment molt pròxim a l’independentisme, després més regionalista, a l’estil de Cambó, que acaba col·laborant amb el franquisme i que finalment intenta trobar punts de contacte amb l’antifranquisme. Sempre des de la catalanitat. És molt diferent d’un Eugeni d’Ors, que es va convertir en un intel·lectual del règim, es va passar al castellà, es va fer falangista i li van donar un càrrec. Pla mai no farà això. El seu món literari i el seu món polític és el català. Per tant ho viu amb absoluta naturalitat, si tu vols ingenuïtat, i això és el que intento traslladar, sense voler-lo justificar.

Als inicis de la Guerra Civil va estar en perill cert que el detinguessin. Amb antecedents com el de Planes, que assassinat d’un tret a l’Arrabassada, era humanament esperable que Pla no fugís i no simpatitzés amb el franquisme?

He escrit una biografia, no un estudi històric. I per a mi el factor humà, els petits detalls de la vida quotidiana, són importants. Hem de tenir en compte que ve d’una família de propietaris rurals que viu  amb molt nerviosisme el conflicte dels rabassaires. La por que els col·lectivitzin la terra o els expropiïn el mas Pla no era ciència-ficció, a l’època. La reacció instintiva de Pla és defensar el que havia sigut secularment propietat de la seva família. Crec que aquest factor humà és més important que la ideologia o la posició política. Simplificant-ho tot: entre els que ens volen prendre les terres i els que no, l’opció sembla evident. Per això alguns dels articles que publica a partir del 1934 són virulentament antirepublicans. Això generà moltes crítiques i derivarà finalment en unes molt creïbles amenaces de mort. Es concreten en l’escamot anarquista que el 19 de juliol del 1936 vol plantar-se a Llofriu per detenir-lo i endur-se’l a Barcelona. Davant d’un risc cert i concret, no es tracta de justificar res, sinó de comprendre la circumstància personal, opta pel bàndol franquista.

El lloc que ocupa dintre del cànon literari català és obvi i diria que indiscutit. Sosté Arcadi Espada que per colar-se al cànon europeu li va faltar reflexionar i escriure sobre l’esdeveniment central del segle XX, que és la II Guerra Mundial i l’Holocaust.

Pla és la figura capital de la literatura catalana del segle XX, que entre els anys 20 i els 80 ocuparà sempre una posició central en totes les polèmiques polítiques, literàries i fins i tot editorials. No dic que sigui la més important ni el millor escriptor, però és la figura imprescindible per entendre la Catalunya del segle passat. Escriu molt i sobre moltíssims temes, és cert que sobre alguns altres no escriu, però se’m fa una mica difícil jutjar un escriptor pel que no ha escrit. L’hem de jutjar pel que ha escrit. Escriptors catalans que hagin tocat l’Holocaust n’hi ha ben pocs, a banda de K. L. Reich, que Amat-Piniella va escriure per cert a Sant Julià de Lòria. Però no puc retreure-li ni a Pla ni a ningú que no hagi escrit sobre un tema, per molt que a mi em sembli fonamental. Tampoc la Rodoreda va escriure sobre l’Holocaust més enllà d’un conte. I això no la fa inferior qualitativament.  

Les dones: per què ens interessa tant la vida íntima de Pla? Me n’he de sentir culpable?

Jo no me’n sento en absolut. El que tenia clar és que una biografia de Pla ha d’aflorar la qüestió de les seves relacions sentimentals. El que em vaig proposar va ser donar veu  a aquestes dones, i donar-los també dignitat. Precisament perquè ell no els va donar ni una cosa ni l’altra. De la major part d’elles no en va parlar mai en públic ni en va escriure mai ni una sola línia. En una biografia la vida íntima, fins i tot la sexual del personatge, hi ha de tenir un paper rellevant. A més, hem de tenir en compte que la màscara rere la qual es va amagar sobretot dels seus últims anys és la d’un personatge solitari, misogin i que gairebé exhibia amb orgull la seva condició de solter sempitern, com si les dones no li haguessin interessat més que de passada i de lluny. Avui en diríem incel. M’interessa aquesta gran contradicció entre la imatge pública que cultiva, d’home sarcàstic, cínic i antisentimental i l’home que retrato a la biografia, molt tendre, molt sentimental, amb una relació diria que erotitzada amb la realitat i que per motius psicològicament complexos ho va intentar amagar sempre. Per això l’he titulat Cor furtiu.

Ni una línia ni d’Adi Enhberg.

Ni tan sols d’ella, amb qui va conviure catorze anys i que va ser importantíssima en la seva vida, que n’estava enamoradíssima i que era una devota del Pla escriptor. És capaç de dedicar-li tres pàgines a un personatge que ha conegut a Palafrugell i en canvi de la seva companya de vida. Res.

 Per què ho fa: per pudor?

No ho sé. Potser per la consciència que un escriptor no es pot casar amb ningú, ni ideològicament ni biològicament. Ell mateix diu en certa ocasió que un escriptor és un monstre fred, i que el seu és un ofici difícilment compatible amb tenir dona, fills i família. La diabòlica mania d’escriure és tan absorvent que exclou la resta de persones del seu volltant.

 Sí que dedica uns paràgrafs a Aly Herscovitz.

Mitja pàgina, publicada a l’Obra Completa. És tan excepcional que vaig anar a buscar l’original que es conserva a la Fundació Josep Pla, a Palafrugell, i el manuscrit està censurat: diu clarament que aquesta noia que havia conegut a Berlín el 1923 es dedicava a la prostitució. A l’Obra Completa aquesta al·lusió desapareix. No he arribat a saber si per decisió seva o de l’editor. A mitjans anys 50, quan fa anys que no ha tingut notícia d’Aly, fa una gestió sembla que a la Creu Roja Internacional, li responen que no n’han trobat el rastre, i això li va suposar que va morir en un camp de concentració. Era jueva.

 Cristina Badosa sembla concloure a ‘Biografia del solitari’ que quasi tot el mèrit de Pla va ser de Adi Enhberg. És així?

No seria tan taxatiu, però he pogut veure les seves cartes i és evident que n’estava enamorada. És a més la primera persona que s’adona de l’enorme qualitat literària de Pla i que li ho diu. En una carta li vaticina: “Aconseguiràs la immortalita literària”. I ell li contesta: “La literària poyser sí; l’altra, segur que no”. Adi és una dona molt cultivada, molt sensible, que parla set idiomes, que llegeix en anglès i en alemany i que li descobreix per exemple l’Ulisses de Joyce. Això, el 1927. Pla n’escriurà immediatament un article i ni rastre d’Adi. Com si l’hagués descobert ell.

Diu que als anys 20 a  París, quan tots dos tenen un tracte molt pròxim amb Macià i la gent d’Estat Català, van coincidir amb el nostre Josep Fontbernat. Insinua que hi va haver alguna cosa més que  amistat entre el Mestre i Adi.

Hi ha episodis molt novel·lescos. Aquest de París, amb el xup-xup d’artistes, músics, escriptors, poetes i polítics que es mou en l’entorn del taller que Adi té llogat a Montmartre és molt confús i hi abunden les llegendes i les maledicències. No sé fins a quin punt són creïbles, però creia que calia consignar al llibre. En qualsevol cas, Fontbernat és un dels amics íntims d’Adi. Està implicadíssim en els Fets de Prats de Molló, i per tant ella i Pla n’havien d’estar forçosament el corrent.

De la seva relació amb les dones, se’n pot extreure  una conclusió: excepte Adi Enberg, la resta de les dones que passen per la seva vida no estan, diguem-ho així, a la seva altura intel·lectual: Aly Herscovitz i Aurora practiquen ocasionalment la prostitució; Lilian Hirsch i Luz de Santa Coloma són gairebé adolescents quan ell ja és un home madur; Mercedes Costa i Consuelo són d’origen molt humil. Què ens diu això de Pla?

Pla era un home amb una pulsió eròtica i sexual molt important. Té una visió de la realitat on el sexe i l’erotisme tenen un paper rellevant. Tenim la imatge dels últims anys, de Pla com un conco que ens vol fer creure que ha dut una vida monàstica. I no. Tenia una capacitat de seducció considerable, moltes dones se n’enamoraven de seguida, també  alguns homes, i ho explico, ell era molt conscient d’aquest carisma, i  del poder de manipular-los que això li conferia. Però té una claríssima predilecció per les persones d’una gran vitalitat, de perfil no necessàriament intel·lectual. Ell en deia de l’escola de la vida. La major part d’aquestes dones tenien molta personalitat, eren molt apassionades, tot i no ser especialment llegides, a excepció feta d’Adi Enberg.

Hi caben lectures psicoanalítiques, que buscava dones –diguem-ho així– intel·lectualment poc prominents per sentir-se superior?

Cadascú que tregui les seves conclusions, tot i que una mica sí que podria anar per aquí, la cosa.

Què li ha quedat per saber?

L’enfrontament amb Cambó, l’estiu del 1938. No n’he trobat cap explicació perquè parteixin peres després de deu anys d’una relació molt intensa. És Cambó qui s’enfada molt amb Pla. És un moment delicat perquè Adi Enberg li fa de secretària a Triste, li escriu una carta a Pla i li diu: “Sobretot vostè no vingui”. El primer que ell fa és anar-hi. Serà l’última vegada que es veuen. M’agradaria molt saber què va passar. En tinc sospites però no proves.

Potser Cambó estava massa interessat en Adi Enberg, com el Mestre Fontbernat?

Hi ha una part personal, molt probablement, i d’altra banda cal no oblidar que durant la guerra Pla sempre juga a dues o tres bandes i Cambó probablement es va sentir traït. Però em falta el document que ho provi.

L’entrevista llegendària de Soler Serrano a ‘A Fondo’, l’agafem amb pinces?

L’entrevista és magistral, això d’entrada. En la biografia en parlo a l’últim capítol i proposo de fer-ne una lectura una mica més maliciosa. Per a mi és l’última gran representació teatral de l’actor que feia de Josep Pla, i quan arribes al final de les 1.500 pàgines de Cor furtiu es pot entendre molt millor el que t’he intentat explicar: que el Pla públic que coneixem no és ben bé el  Pla que he biografiat.

Seria recomanable i viable concedir-li a títol pòstum el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (cosa que d’altra banda el primer que honoraria seria el mateix premi)?

La polèmica sobre el Premi d’Honor l’hem de posar en el context de finals dels anys 60 i primers 70. La meva opinió és que qui en va redactar les bases, introduint el concepte d’honor i barrejant-lo amb la qualitat literària, cosa que no passa amb cap altre premi literari del món ho va fer expressament per evitar que Pla pogués guanyar-lo. Sabem que li hauria agradat guanyar-lo. Crec que va ser un error, que es van equivocar, que hauria sigut una mostra de generositat, de reconciliació nacional del catalanisme, i totalment justificat perquè era el millor escriptor de  l’època, però han passat 50 anys i estem en un altre context. No crec que s’hagi de donar cap premi pòstum, ni a ell ni a ningú. El millor premi que va tenir  sempre són els milers de lectors de tots els Països Catalans que continuen llegint-lo. Quin millor premi pot  tenir un clàssic de la literatura catalana com és ell?

L’entrevista a Hitler: realitat o mistificació?

La tardor del 1923 Pla és a Alemanya amb Eugeni Xammar, que no només està casat amb una alemanya sinó que parla l’alemany. Ell, no. Per això crec que és impossible que arribés a entrevistar Hitler. Si hi va haver entrevista se la va fer Xammar, i Pla com a molt hi estava present. L’article que escriu no és pròpiament una entrevista sinó una descripció del personatge, un perfil més aviat físic. Avui el tenim molt vist, però el 1923 Hitler no era ningú, i calia descriure’l físicament per al lector català. I s’estranya d’aquell bigoti que, diu, “és més vertical que horitzontal”. Parla també de les botes, de l’impermeable negre, de les creus gammades que duen a les espatlles... Aquests detalls em fan pensar que Pla efectivament assisteix a l’entrevista, tot i que no parla amb Hitler. Això ho fa Xammar, ell sí que escriu una entrevista. El meu dubte és: el dia que anava a fer un cop d’Estat, Hitler es va entretenir a concedir una entrevista a dos periodistes catalans? Potser eren un grup de periodistes estrangers i ell i Xamar ho presenten  com una exclusiva? En tot cas, que van veure Hitler de prop no en tinc cap dubte. El misteri és com és possible que ni Xammar a les seves memòries ni Pla a cap article recordessin mai més aquesta entrevista, ni que fos per posar-se la medalla.

 Vostè què n’opina?

Em costa molt d’entendre-ho perquè estem parlant de dos homes amb una memòria enciclopèdica. Ho trobo molt estrany i no em mullo.

 Va tenir mai una filla, Pla?

No, que jo sàpiga. En tots els papers i documents que he consultat no hi ha cap esment  És més, al llibre publico dues cartes en què Adi Enhberg li diu obertament que el que més feliç l’hauria fet és tenir una criatura amb ell. Per això crec que no la van tenir. Intento no fer cap afirmaciói si no en tinc proves i d’aquesta suposada filla no en tinc cap.

 ‘Quadern gris’ de banda, quin son els seus llibres de Pla pereferits?

M’agraden molt els contes de La vida amarga, les narracions del Pla jove i cosmpolita, París, Roma, Florència, Londres, Berlin, d’hotel en hotel i de pensió en pensió, coneixent personatges més o menys pintorescos, i Aigua de mar, el volm que recull les narracions marineres dels anys 40, que em semblen magistrals: Contraban, Pa i raïm, Un viatge frustrat... Amb la barca Mestral que es va fer i amb què recorria tota la Costa Brava, les platges de Cadaqués i del Rosselló. Només amb això i amb El quadern gris ja hauria passat a la història de la litertaura catalna. I va escriure 40 volums més.

 Insinua que Alexandre Plana, el seu gran mentor, n’estava enamorat. Que Pla ho sabia, i que ja li estava bé.

Sens dubte: Plana era un crític literari i poeta, narrador i homosexual, s’enamora bojament de Pla, fins a extrems més aviat patètics. Ell li segueix el joc i hi coqueteja: “El meu cor sempre serà per a tu”, li arriba a dir en una carta. Es deixa estimar i sap que té un conseller literari als seus peus. El que intento transmetre és aquesta incapacitat de Pla de donar-li les gràcies a Alexandre Plana, iugal que penso que li costava molt dir o escriure paraules afectuoses. És una gran contradicció: l’autor que ha escrit 30.000 pàgines, que ha teoritzat sobre l’adjectiu, que és capaç de divagar sobre els matissos del color verd de la fulla d’olivera de Cadaqués resulta que és incapaç de verbalitzar l’agraïment. No sap dir “Gràcies”. Plana ho patirà especialment.

 La mania de conservar paperots de tota mena, arriba fins i tot a demanar als amics que conservin les cartes que els ha enviat, mig grinyola: aquesta autoconsciència de la pròpia importància que, diu, té ja des dels 15 anys. Frega la supèrbia, la vanitat.

És un gest de cara a la posteritat: ell es veu com un gran escriptor des de molt d’hora. Estem molt condicionats per la imatge de falsa modèstia i falsa humilitat que Pla es va preocupar de donar i ens costa molt ser conscients de l’enorme, desmesurada ambició literària que el va guiar durant tota la seva vida. Per mi la mostra més clara d’això és la decisió de conservar quaslevo paper relacionat amb la seva vida.

 Ha pogut consultar tota la documentació, o se li ha vedat alguna caixa amb material delicat?

Després d’establir un clima de confiança amb la familia vaig consultar lliurement tota la documentació, especialment la que fa referència als temes sensibles, que son la Guerra Civil espanyola i la seva vida íntima.

 Ens ha arribat tot el que ell va guardar? Que no passés com amb Jane Austen, de qui sabem que va escriure milers de cartes i que només ens n’han arribat 130. La resta les va cremar la germana gran per preservar-ne la intimitat.

Crec que la família de Pla ha confiat en mi, cmo jo he confiat en ells. I coneixent-los, no oblidem que la família ho ha guardat topt des de fa 700 anys, son molt conscients de la posició de Pla en la literatura catalana, dubto que llencessin res.

 Era Pla un escriptor realment bilingüe?

Sobre això hi ha una llarga polèmica. Crec que demostro amb les seves pròpies paraules que no és un escriptor bilingüe, sinó un escriptor en català que s’inscriu en el sistema literari català. Això no vol dir que no escrigui en castellà, especialment quan fa periodisme durant el franquisme. Ell sempre rebutjarà l’etiqueta d’escriptor bilingüe. S’autodefineix com un escriptor català que escriu també en castellà. La llengua de l’escriptor és la catalana; la del periodista, de vegades és catalana i de vegades, castellana.

 On situem Pla, amb perspectiva europea?

Forma part d’una generació d’escriptors de l’Europa d’entreguerres de vocació cosmopolita que es professionalitzen com a periodistes i que troben en les corresponsalies el seu hàbitat natural. No fan pròpiament ficció, més aviat autoficció, un gènere híbrid, entre el dietari, la crònica i el llibre d viatges... Pla ha de ser llegit en aquest context, a l’estil de Joseph Roth, abm qui comparteix alguns trets, temes i personatges.

 Quants lectors han acabat ‘Cor furtiu’?

Molts. I alguns m’han assegurat que se’ls ha fet curt. Que vigilin per això que no se’ls caigui al peu.