L’any passat alguns puristes van criticar treure el ‘Stabat Mater’ a la plaça del Consell. Com ‘Il trionfo’. Què en pensa?
A mi el que m’agrada és que estigui ben fet, independentment que sigui interior o exterior. La música clàssica, si no és sota cobert, s’ha d’amplificar. Cantar amplificat no és incòmode, però ha de sonar natural, que no et sentis massa a tu mateix. Això requereix un temps d’adaptació. Res més. 

Acostumem a pensar que el repertori del contratenor és essencialment barroc, però vostè mateix ha cantat òperes contemporànies. 
És comprensible. Pensa que el registre de contratenor es va ressuscitar als anys 20 del segle passat amb personatges com l’anglès Alfred Deller, que es va posar a cantar en falset per recuperar una tradició de cant que venia efectivament del barroc,  i que estava molt lligada a l’Església. I com que a les esglésies no hi podien cantar dones, hi cantaven d’una banda els castrats i de l’altra els altos, els falsetistes. Per això el repertori que van cantar els primers contratenors contemporanis estava molt lligat a Purcell i música anglesa del Barroc. Amb el temps, els compositors contemporanis es van interessar per aquest registre i van començar a escriure papers per a nosaltres. I per això  avui un contratenor pot cantar música del barroc, en un 80%,  però també contemporània. I s’ha produït un pas més: ara hi ha contratenors amb registre molt alt, gairebé de soprano, que poden assumir fins i tot repertori del bel canto. Rossini per exemple, que va escriure per a castrats. Fins i tot Mozart. 

Per sorpresa meva, m’he trobat una versió extraordinària del ‘Lascia la spina’ cantada per Philippe Jaroussky. En què quedem: el de Bellesa és un paper de mezzo, com Hellen Charlton, o de contratenor?
A l’hora de fer un càsting pots anar a les fonts, a veure qui va cantar originalment aquell paper, i et pots trobar papers masculins cantats per dones. Això formava part de l’estètica del  Barroc, que constantment juga a l’engany, també en els gèneres. Pensem que al Barroc l’heroi masculí era un castrat, i que al Romanticisme va acabar sent un tenor.  Fins i tot hi ha una serenata en què el paper de Cleòpatra el va cantar un cantant amb la tessitura de soprano, i el de Marc Antoni, una contralt. Així és com es va estrenar. Avui podem respectar aquell elenc original o bé triar un contratenor greu que faci de Marc Antoni i una soprano, de Cleòpatra. Totes les opcions són vàlides.

En el cas de ‘Il trionfo’, quin va ser el primer elenc?
Tot castrats excepte el Tempo, que era un tenor. Pensa que Händel l’escriu a Roma a principis del XVIII. A l’època estava prohibit que les dones cantessin i el llibret el va escriure un cardenal, es tracta d’un oratori, una història moral sobre la caducitat de la bellesa. En aquella Roma les dones no podien cantar, i per tant ho havien de fer els homes. Però que ho fessin així llavors no vol dir que ara s’hagi de fer igual. De totes formes, no és fàcil trobar contratenors que puguin cantar els papers de Plaer i sobretot de Bellesa, que té una tessitura molt extrema, molt aguda. N’hi ha, però no gaires.

Ha cantat altres ‘Trionfos’. Què té el muntatge de Rechi de diferent?
N’ha fet una reinterpretació en clau contemporània, sempre li ha interessat connectar la història amb la nostra vida d’avui, buscar la forma com ens interpel·la tres segles després. El punt de partida és mot interessant i té a veure amb la immediatesa de les xarxes socials. El motiu d’aquest espectacle es pot resumir en una pregunta: què faries, què donaries per un like? Parla també del culte a la joventut, de l’obligació que sentim d’exhibir el millor de nosaltres, que tot el que fem sigui instagramable, tot: un assaig, un dinar, una entrevista. El text parla d’això, i també de com no acceptem el pas del temps.

Ha tastat la direcció escènica. Com veu l’intervencionisme de certs directors contemporanis?
Jo vinc del món del teatre, i vaig anar a parar al món de l’òpera gairebé de casualitat. La direcció d’escena m’ha arribat amb el temps, no és la meva primera necessitat artística, però és un terreny que m’interessava experimentar, entre d’altres raons perquè estic a punt de fer 48 anys i tot i que encara em queden uns quants anys al endavant, un dia la musculatura m’abandonarà. Després de treballar amb molts bons directors, i també amb altres que no ho són tant encara que tinguin molt de nom, arriba un moment que tu també vols provar-ho. Com que vinc del teatre m’interessa sobretot el personatge més que l’estètica. Soc partidari de la força del text, intento despullar les coses molt...

Ni excentricitats ni boutades ni, en fi, vàters en escena.
No em surt. Tot i que no hi tinc res en contra. He treballat molt amb Calixto Bieito, però a mi no em sortiria. Dit això, la posada en escena és avui una disciplina artística que no existia com a tal fins fa un parell de decennis. I el director ha d’aportar la seva veu a la història. Això implica un punt d’intervencionisme. A mi no m’agrada, però, estirar i estrafer el text per fer-li dir el que en realitat no diu. Li pots trobar moltes capes i explicar moltes coses, però amb un respecte. Si no, fes un espectacle de creació, no agafis Rigoletto o Aida per acabar parlant de coses que no hi tenen res a veure.  

Qui mana avui és el director d’escena. Com a mínim és qui s’endú els titulars.
No sempre és així, tot i que pot semblar-ho des de fora perquè hi ha hagut uns anys que el director d’escena era molt artista, era més divo fins i tot que els cantants. Però això és sobretot de cara a la galeria. Els bons directors musicals se saben guanyar el seu lloc i imposar els seus criteris. Jo mateix, si entenc que una ocurrència no funciona no tinc manies a dir-li al director d’escena que cal buscar una altra solució. I la seva feina és trobar-la.  Perquè de vegades tenen idees que simplement no funcionen.

No és el cas de ‘Il trionfo’. 
En absolut. Rechi és terriblement talentós i a la vegada entén l’intèrpret. Té un món molt poètic i estèticament molt bonic però a la vegada és un home de teatre i entén que hi ha d’haver un diàleg i un compromís.

Quin és el repertori en què se sent més còmode?
On tinc el cor és a la música italiana del XVII, Cavalli, Monteverdi, Peri, Scarlatti, Stradella... Abans de Händel i tot. Monteverdi,  deia: “Primo la parola, dopo la musica”. M’hi sento molt a prop, d’aquest esperit. Dit això, Händel és un geni absolut. Perquè escrivia per als cantants, coneixia les possibilitats de cadascun d’ells, i perquè creava personatges d’una enorme càrrega psicològica. La seva música no és només virtuosisme, pirotècnia, exhibicionisme. Tot està justificat per una necessitat dramàtica. Per això vaig dedicar el meu primer disc, Bad Guys, als dolents de les òperes de Händel, de grandíssima riquesa psicològica. Són personatges meravellosos: Tamerlano, Egeo, Tolomeo... Són dolents, sí, però sobretot són humans, amb les seves contradiccions, s’enamoren, cauen, s’equivoquen. 

Com s’explica el ressorgiment dels contratenors?
En primer lloc per la saturació de la programació: ens hem passat un segle i mig cantant òperes del XIX, com si la resta no existís. Bellini, Verdi, Rossini, de tant en tant Mozart, també Wagner. D’altra banda, després d’uns inicis gairebé amateurs, es va començar a depurar la tècnica, van aparèixer professors al conservatori, perquè fins fa poc no n’hi havia...

Vostè ja en va tenir?
Em va costar prou. Molts professors no em volien fer classes perquè no sabien res de la meva veu. I jo els deia: “Tracteu-me com si fos una cantant, una contralt, o una mezzo”. Fins que vam aconseguir una vocalitat apta per a un teatre de 2.000 espectadors. El públic s’hi va anar acostumant, cada vegada érem tècnicament millors, i avui com que hi ha totes les tessitures han ampliat notablement el repertori, pensa que abans només cantaven Purcell, Händel, Bach... Van aparèixer contratenors sopranos, mezzosopranos, amb veus més dramàtiques, i el públic ens ha anat normalitzant.

El seu Top 3 mundial?
Max Emanuel Cenčić, Christophe Dumaux, Franco Fagioli... Nosaltres som la quarta generació de contratenors, però els primers que hem entrat en l’escena operística. Hem lluitat molt per deixar de tenir aquesta imatge angelical, espiritual. Som personatges tan humans com qualsevol, còmics, dramàtics, heroics... Però això ens ho hem hagut de guanyar.