Podria ser que fos una impressió meva, però crec que, en general, l’acte xiular s’està perdent. Encara que no ho vegi, estic convençut que més d’un lector recorda el darrer cop que va assistir a una confrontació esportiva on l’estadi, o el pavelló, es va omplir de xiulets de protesta. En canvi, cada cop costa més trobar-se amb individus que vagin repassant cançons utilitzant aquesta particular manera de fer música, que també s’ha emprat per a fer el ronso, fer-se l’andorrà o, fins i tot, per a llençar alguna floreta. I això que, fins i tot, en Bad Bunny, al qual han arribat a comparar amb Mozart, fa servir aquest recurs en la cançó, Yo no soy celoso. He de confessar que, quan vaig llegir aquesta comparació... El cas és que encara no l’he paït del tot. Vull pensar que, qui va tenir aquesta pensada, sabia que, el pare d’en Wolfang, Leopold, també va compondre una tonada on es xiulava, Boda camperola.
He de reconèixer que sempre m’ha sabut greu no saber xiular com els pastors, amb aquell to sec que s’escolta d’un tros lluny, i que pot fer aturar en sec a algú que es troba un xic lluny. Em va sorprendre, de manera agradable, saber que hi havia fins i tot una llengua, el Silbo de la illa de la Canària de la Gomera, que es bastia al voltant d’aquest mitjà d’expressió. I no és l’única, es veu que en tots els continents n’hi ha alguna. En tot cas, xiular, encara que sigui per foragitar la por, està perdent pistonada, potser perquè, aquesta acció es relaciona amb l'expressió d’un tarannà alegre, festiu.
No només el pare de Mozart, i Bad Bunny, n’ha tret rendiment en les seves composicions. Ennio Morricone va aconseguir, i una gran part es deu al xiular, donar un tomb a les bandes sonores del cinema. Els spaguetti western potser no serien ben bé el mateix sense les creacions que va compondre per a El bo el lleig i el dolent o per Un grapat de dòlars, que els encomano recuperin. En general, però, el que acostuma a aportar el xiular és bon rotllo, i bons exemples en son el Don’t worry be happy, de Bobby Macferrin o Love Generation, de Bob Sinclair o el Pa amb oli i sal dels Blaumut . Però si hi dos temes del tot irresistibles són: el que tanca la pel·lícula La vida de Brain, Always look on the bright side of life i el que xiulen els soldats, quan marxen per a construir El pont sobre el riu Kwai.
A mesura però que hom es va fent gran, existeix la possibilitat que no tots els xiulits es puguin controlar. Una bona mostra ens l’ofereix l’etimologia de la paraula decrèpit, que defineix la decadència extrema deguda al pas dels anys. La paraula, crepitar, serveix per a definir els espetecs que fa la llenya quan crema, però els romans l’utilitzaven en l’expressió crepitus ventris, que no era una altra cosa que un pet. Per tant, quan a algú li estan encolomant l’adjectiu decrèpit, només ens estan recordant que ja no és capaç d’aguantar-se els pets, o el que seria el mateix, els xiulets que proferim per la via de sortida.
Abans no arribi aquest moment de descontrol, intentaré aprendre a xiular com els pastors, a recordar més melodies per a repetir-les pel carrer i, si s’escau expressar la meva més sentida admiració tibant els llavis i expel·lint aire a través d’ells. Una forma senzilla i econòmica de posar-me de bon humor.
