El mestre Xavier Puig dirigeix demà a l’Auditori el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana.

Ho deia Gerard Claret fa un parell d’anys, quan amb el seu germà Lluís van dedicar un disc –el primer junts en un quart de segle– al compositor estoni: Arvo Pärt se l’ha d’escoltar en rigorós, estricte i reverencial silenci, perquè resulta que sense arribar als extrems estrambòtics de John Cage –recordin 4’33”– el nostre home hi juga molt, amb el mutisme. Ho comprovarem demà a l’Auditori, en la segona proposta de gran format d’Ordino Clàssic. El Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana en cantarà dues peces, un Te Deum (1984) i Summa (1977).

Doncs atenció al Te Deum: arrenca amb un finíssim so d’arpa eòlica i s’acaba amb un solo del director, cinc compassos de silenci (!) en què el mestre es queda sol i està rigorosament prohibit encara aplaudir. Ho explica el director Xavier Puig, que executarà demà aquest insòlit solo final, i que descriu les peces minimalistes d’Arvo Pärt –aquí, en la versió mística: l’home va patir una crisi espiritual que es va reflectir a la seva obra– per contrast amb la cantata de Bach que la seguirà, Christ lag in Todesbanden (1707): “La cantata és molt dramàtica, hi passen moltes coses; al Te Deum n’hi passen molt poques, i a més, molt lentament; és molt paisatgística, i potser convé afrontar-la més com una sessió de ioga que no com un concert de música clàssica. He comprovat que el públic jove la interpreta sovint amb aquesta intenció, i en la meva opinió l’encerta”.

Tots dos, Bach i Pärt, els ha reunit Puig sota el lema Rituals: fronteres espirituals, que cantarà el cor de cambra amb l’acompanyament de l’ONCA. La cantata de Bach s’inspira en un coral luterà –literalment, perquè el va escriure el mateix Luter–, i és públic i notori que el mateix Bach és una de les principals fonts d’inspiració de Pärt, que en el cas concret del Te Deum se’n va anar fins al cant gregorià –una de les seves dèries.

El que no acaba de quadrar en aquest programa –la cantata és una obra de joventut que Bach va escriure amb 22 anys però que ja prefigura el seu virtuosisme tècnic– és l’obertura de La bella y la bestia, de Philip Glass (1994). És veritat, admet Puig, però l’explicació és diguem que tècnica: Glass és el compositor convidat aquest curs al Palau de la Música, “i ens va semblar que la seva obra minimalista lligava amb la de Pärt. Però és que a més, el concert arrenca amb l’obertura, amb molta marxa, molt de ritme, i segueix amb el Te Deum: res millor que aquest contrast per paladejar la pau que transmet Pärt”.