Amb Sergi Mas passa com quan eres petit i volies que sempre t'expliquessin el mateix conte, era igual que te l'haguessin explicat mil vegades. Tu volies la que feia mil i una. Amb ell, el mateix. Haurem perdut el compte de les vegades que li hem sentit a dir la història del gàngster d'Al Capone, però quan me la vaig trobar de nou a Tafetans de justícia, en lloc de pensar, ostres, Sergi, una altra vegada!?, se'm va fer la boca aigua i mirin, me n'hi vaig anar de pet. El més curiós de tot és que ara soc jo que tinc unes ganes irreprimibles de tornar-la a explicar, encara que estic convençut que ho he fet en més d'una ocasió. Perquè coses així només li poden passar al Sergi.

Diu que a principis dels 60, als primers temps d'obrir el taller a ca l'Alionó, davant per davant del Mirador, li va entrar a la botiga un americà d'accent i aspecte sicilià que s'hi estava i que es va quedar de pedra observant-lo com tallava les seves verges romàniques. Al matí següent, trencat ja el gel, es va atrevir a demanar-li si li podria tallar un elefant per a la seva col·lecció d'andròmines. Van acordar-ne el preu i el termini, i així va ser que cada matí l'home se li plantava al taller per contemplar com avançava l'encàrrec.

Sospita el Sergi que el que de veritat volia era companyia, algú a qui explicar-li una història portentosa: perquè va resultar que aquell home havia sigut l'esbirro a qui al Capone va enviar a Europa als anys 40, quan van començar a anar-li mal dades i veia que l'FBI el tenia a la diana, per buscar un racó de món on retirar-se, ell i els seus diners. I així és com va arribar a Andorra: "Un dia, per pagar en un hostal un compte, ho feu en dòlars i li tornaren el canvi traduït en moneda espanyola, uns duros de plata. Quan va haver de pagar un altre compte ho va fer amb  un d'aquests duros. El comerciant li va demanar si us plau que s'esperés. Tornà acompanyat d'un d'aquests policies amb boina dels temps de Fhasa, que se l'endugué detingut. El processaren i el tingueren engarjolat per delinquir fent passar moneda falsa, duros sevillans. Tornat a Amèrica, dissuadí el seu cap de venir a muntar els seus negocis a les Valls Neutres. A mi, l'elefant me'l pagà, per si de cas, en moneda francesa".

El millor de tot és que hi va haver un gàngster de veritat, Alex Abraham Sikorski, sicari de Dillinger, que a finals del 1937 es va plantar a Bourgmadame amb la saludable intenció d’establir-se a Andorra, i que a canvi de tan alt privilegi va oferir a la promesa d’erigir-hi un sanatori. Les autoritats li van clavar al passaport un expeditiu “No admittance”. Ho explica una crònica publicada el 17 de gener del 1938 a la revista Time, que és com si ho digués la bíblia, i no costa gaire lligar caps i veure en aquest tal Sikorski –com el dels helicòpters, sí– el misteriós gàngster de Sergi Mas. És clar que en altres diaris de l’època –Le Petit Parisien, Le Soir, The New York Times, fins i tota la revista Destino– hi ha referències a un altre Sycowski, Sykowsky o Sykow, esbirro de Capone, i no de Dillinger –total, què més dona– que el gener del 1938 buscava urgentment refugi entre el sud de França i el nord d’Espanya, de nou amb parada a Bourgmadame per provar sort.

Doncs aquesta és una de les històries que Sergi Mas ha recollit a Tafetans de justícia (Medusa), que es presenta dimarts al Centre Cultural Lauredià i que tanca la trilogia que va començar amb Les valls desitjades (2005) i Cassigalls (2010). Són en total una vintena de tafetans, els encenalls que queden quan es treballa la fusta amb el ribot, tots amb una deriva forense més o menys clara. Estem parlant òbviament d'un llibre, però han de saber, si no ho saben ja, que és en essència narració oral, literatura de cordill, per ser dita i per ser escoltada si és possible en grup i a la vora del foc, la llavor dels mites al voltant dels quals es reunia la tribu. Aquesta  literatura primigènia que ens ha acompanyat durant mil·lennis es va perdre fa dues, potser tres generacions, i Sergi Mas n'és probablement i lamentablement l'epígon. Però si paren bé l'orella, comprovaran com hi ressona un no-sé-què d'atàvic.

Literatura oral
A dreta llei, el que tocaria dimarts és seure al seu voltant i escoltar-lo mentre explica les seves facècies, que és una d'aquestes paraules que probablement no li sentirem dir a ningú més. O a ningú en qui no sonin impostades. Ell diu facècies, ací, adés i àdhuc, diu prenyons, raupar i tabola, afaiçonar, mangala i blegar, bogar la userda i borinar, i t'adones del català escarransit i elemental amb què ens hem de moure nosaltres pel mon, i és una llàstima. Ell mateix ho diu: "Si em permeteu l'apart, la pnatigana avui més que un animalet –una espècie de llagosta verda– és un mite fa temps desaparegut. El mateix que les cuques de llum, que les grans pitivoles de colors, que els dragots de riu –cucs que s'usaven per pescar. Els infants ja no poden cantar allò de "marieta, marieta, si m'ensenyes el camí del cel, et donaré pa i mel" perquè no hi ha marietes. També han desaparegut!" És exactament així: pensin quan va ser l'última vegada que en van veure una, a veure si ho recorden.

Dèiem que el que tocaria és escoltar-lo a ell encadenant facècies, però com que molt probablement no podrà ser –coses de l'edat: aquets any en fa 96!– ens queda aquest volum, exquisidament il·lustrat per ell mateix. Hi parla, atenció, de vells coneguts com Àlvar Menéndez, l'enginyer cubà que va aterrar entre nosaltres per aixecar Fhasa, mecenes i ànima de l'Ocell de Foc, a la casa Felipó de la capital, "el més cosmopolita dels edificis de la capital, si no de tot el Pirineu". Hi parla també de monsieur Espí, químic tolosà que treballava oficialment, diu, com a ajudant de cuina a l'hotel La Sardane, i oficiosament com a creador de licors i aperitius ful –eren els temps del pastís, del dubonnet, del byrrh, del lillet, del suze. Un dia que tastava la seva última poció se li'n va anar la mà, va caure estès a terra, va acabar al calabós i en despertar, pensant-se víctima d'un malson, va oposar el cap entre els barrots i va morir escanyat. Per no parlar de la Lola d'Auvinyà, dona de caràcter que feia anar drets tots els veïns fins al dia que va morir: "Els funerals foren els més concorreguts de les tres valls que recordo. Preguntat el seriós veí de desfilada sobre el perquè de tants acompanyants fins al cementiri, respongué: 'Perquè la tenívom en gran consideració i també per assegurar-nos que es deixi enterrar'". Una altra dona de les d'abans és la Concepció, l'última pubilla del cal Guineu d'Aixovall, i el Benazet d'Ordino, el primer guia de la casa Museu d'Areny-Plandolit, que es deia descendent apòcrif de Don Guillem i que es guanyava uns extres deixant-se retratar pels turistes al costat del retrat del patriarca. 

El millor de Tafetans és que quan s'acaben continuen ressonant una estona més. Ho fa quan parla de la fantàstica cort de  Grau de Moctezuma, de la qual ell mateix en va ser membre egregi, del matrimoni de gravadors que formaven els uruguaians Carlos Fossati i Adelita Caballero, que rebien el seu pis d'Escaldes amb dos retrats d'ells conills, diu, de mida natural –ell va acabarà malament–, de Kenneth Dills, "una mena de colós, barreja d'indi pèl roig, viking i muntanyenc escocès" i que va tenir dues idees portentoses: obrir unes drassanes per fabricar iots esportius –estem parlant de l'Andorra dels primers 60– i una galeria d'art. S'havia de dir Smugglers' Den, el Sergi n'havia de ser el soci, i l'invent no va passar pel sedàs de l'autoritat: el van tancar abans i tot d'obrir amb l'argument que en aquest país nostre no hi estaven permeses les cases de barrets. I tot perquè el bon Kenneth tenia una dèria per les hawaianes i les havia pintat a les parets en totes les posicions imaginables.

La talla romànica de Meritxell i el misteri del reconditori, Antoni Morell i l'assassí de la katana, la gossa Rúbia i els aiguats del 1982 completen, en fi, la nòmina de tafetans. I no es perdin els extres, que firmen els fills del Sergi, David i Roger, el traspassat Pere Canturri i David Gálvez, aquí amb el barret d'editor. Dimarts, al Centre Cultural.