Sabia el lector que els camps de futbol, fins i tot les pistes d’‘skate’, i de petanca, són símptomes d’una concepció essencialment masculina de l’espai urbà? Que les dones es desplacen principalment a peu i en transport públic, i els homes, en cotxe, bici i patinet, i que això té conseqüències en la trama urbana? Ho explica aquest vespre al Col·legi d’Arquitectes a la conferència ‘Perspectiva de gènere, arquitectura i urbanisme’.

Mai m’hauria pensat que l’arquitectura i l’urbanisme poguessin tenir un biaix de gènere. Sorprengui’m.
L’exemple més clar és el camp de futbol. Tots els pobles en tenen un, i ben il·luminat. Però no tots els pobles tenen els carrers ben il·luminats.

També les noies juguen a futbol.
Evidentment, no és que les dones no hi juguin, però  en general és un espai dominat pels homes. Més encara, sovint les dones no tenen temps de fer esport. Les mares joves, per exemple. La distribució de les tasques quotidianes encara no és equitativa, i entre el temps que dediquem a treballar i el temps que dediquem a ciudar nens i gent gran ens en queda menys per fer esport.

La culpa no és del camp de futbol. Em tranquil·litza. 
No es tracta tant de concebre un espai per a la dona, sinó un espai inclusiu i per a tothom. Donar resposta a les necessitats de tots els ciutadans, homes i dones, grans i petits. No només d’una part. Pensem en el camp de petanca, que també és majoritàriament masculí. Enlloc està escrit que hagi de ser així, i és obvi que de dones grans també n’hi ha, però estan a casa fent les feines domèstiques.

Què hem d’entendre per ciutat inclusiva?
Les tasques domèstiques que fan homes i dones estan desigualment repartides. Som les dones les que tenim la major càrrega de treball reproductiu i les que més s’ocupen de tenir cura dels altres. Tampoc tots els cossos són iguals. Cal concebre un espai públic que veritablement pensi en la diversitat de necessitats i de capacitats. Les dones potser preferirien fer gimnàstica en un espai més apartat,  no tan visible. Un altre exemple, els nois fan skate, i les noies patinen, però no es fan pistes de patinatge llises, sinó d’skate. Donem per fet que un camp de futbol i una pista d’skate són per a tothom, però no és així. Se li ha de demanar a cada comunitat i a cada col·lectiu què necessita. No hi ha una sola recepta, les poblacions no són homogènies, cadascuna té les seves necessitats, i dintre de cada població, cada grup segons l’edat, el sexe, la responsabilitat...

Perquè una ciutat sigui més inclusiva, més femenina, a part de pistes de patinatge llises, quins equipaments o estructures hauria de tenir?
Tenim un problema de distàncies, com més temps perdem en desplaçaments, menys ens en queda per a altres qüestions. I si als desplaçaments hi afegim la feina i el temps que dediquem a tenir cura nens i gent gran no donem l’abast. Necessitem barris caminables, amb serveis per atendre els nens fora de l’horari i del curs escolar. 

Els edificis, també són més masculins que femenins?
Prefereixo parlar de rols de gènere. Els edificis podrien tenir serveis comunitaris per atendre els nens o la gent gran, les persones més dependents. D’altra banda, com es resol en un apartament la cadena de la roba: com es neteja, on es penja, com s’asseca? Sovint ni s’ha previst. Es fa sobre la marxa. Ara que tenim cinc o sis fraccions de rebuig, on les posem? Perquè a la majoria de cuines no hi ha un espai ad hoc. 

Tot això té més a veure amb el sentit comú que no amb els rols de gènere. 
Parlo de tasques que la societat ha assignat habitualment a les dones. El cert és que  la dona assumeix encara un 70% de les hores de feina domèstica. Per això l’afecten molt més aquestes qüestions.

Exemple acabat de bona ciutat “femenina”, o inclusiva, si ho prefereix?
La capdavantera és Viena, que porta 30 anys incorporant la perspectiva de gènere a les polítiques urbanes: des del transport a l’habitatge i la mobilitat. Com es fa això? Mirant qui viu en aquell espai, quines necessitats té i dissenyant a partir d’aquí una política urbanística. A Viena és impensable una promoció de 300 habitatges nous si no s’ha assegurat que hi arriba el transport públic. I va ser una de les primeres ciutats a mesurar com ens movem homes i dones per la ciutat.

Conclusions?
Resulta que les dones són majoritàriament usuàries del transport públic o bé es desplacen a peu, mentre que els homes ho fan en bici, en cotxe o en moto. 

Una ciutat amb més espais peatonals i més transport públic, és més femenina?
Una ciutat més pensada per a les persones que per als cotxes, una ciutat més inclusiva, més igualitària, més segura, és millor per a tots. No només per a les dones, però especialment per a les dones, els nens i la gent gran, que són els que menys usen el cotxe o poden tenir por de caminar per un carrer mal il·luminat o solitari. 

És car, tot això? 
No es tracta de fer-ho tot de cop, sinó d’anar incorporant aquesta perspectiva inclusiva a mesura que es van fent obres de millora o de manteniment. Quan fas un carrer, té bancs? Té arbres? Si el fem peatonal, dret com és la primera intenció o en ziga-zaga, unint els punts d’interrelació, comerç, escola, serveis...?

Escales mecàniques o ascensor?
Les escales no acaben de ser tan inclusives com els ascensors i les plataformes, però com un primer pas són meravelloses.