Dimecres, poc després de seure a la sala de Sant Domènech, a la Seu d’Urgell, per escoltar l’Ensemble Alfonsí, un dels encarregats de l’organització ens avisava que a la sala hi podia fer una mica de calor. Els músics havien demanat d’aturar l’aire condicionat per evitar que els instruments es desafinessin. O el que seria el mateix, no volien que sortissin de la seva zona de confort. El concert es presentava sota el títol Instruments per lloar Santa Maria. Sobre l’escenari hi havia trenta-set instruments, tal com apuntava el programa de mà o fins i tot trenta-vuit, com explicava el director Jota Martínez. No cal dir que, tot i que al FeMAP ja ens tenen acostumats a recreacions d’instruments antics, tanta diversitat aclaparava.
Un fet que encara es posava més de manifest en començar a escoltar aquestes cantigues atribuïdes a Alfons X el savi, donada la gran diversitat de coloracions i tonalitats que exhibien aquells instruments recreats a través dels gravats que acompanyaven els textos de les cantigues, moltes d’elles, escoltades per primera vegada. (Donada la dificultat d’explicar-ho, miraré de donar un exemple. Imaginin que entren en un bosc on s’escolten cants similars als d’una cadernera, una merla o un pit-roig. Però tot d’una, sense saber ben bé d’on, s’escoltés el cant d’un Archeopteryx. La majoria de les orelles que no hi estan gens avesades queden expectant i fora de la zona de confort)
Per altra banda, les composicions religioses que acostumem a escoltar, o si més no la majoria, són més pròpies de la litúrgia que, massa sovint i per dir-ho d’una manera onomatopeica, sovint esdevé un ai, ai, ai; ui, ui, ui (molt bell, sí, però un plany). Els gojos o cantigues, per contra, ens mostren la cara més amable de la religió, la que es meravella davant dels molts miracles que es produeixen en el dia a dia. El que vindria a ser un uaala! En tot cas, tant la lletra de les composicions com la música ens oferien una perspectiva molt lluminosa de la baixa edat mitjana, que no per poc coneguda, deixa de sorprendre.
El concert va constar de tres blocs, en cadascun dels quals s’enllaçaven un cert nombre de cantigues on, com en tots els gojos, la part vocal era indispensable. De fet, el director va avisar que, el que podia ser prescindible era la part musicada. Però si la bonica veu d’Alba Asensi era la que portava el pes en un gran nombre d’obres, res hauria estat igual sense el granet de sorra que aportaven els altres set músics en els cors. Una sorra que, si hagués estat dins un rellotge hauria aturat el temps, ja que va convertir una hora i mitja en un sospir.
No voldria passar per alt que el conjunt ha tardat uns vint-i-cinc anys a recrear un conjunt de setanta-cinc instruments inspirats en aquestes cantigues que consten de quatre-centes vint-i-set composicions. Com que en aquesta ocasió només ens han mostrat la meitat de les possibilitats, i encara els queden més de quatre-centes obres per interpretar, no estaria de més demanar als senyors del FeMAP que els tornin a convidar l’any que ve. I si no pot ser, com a molt tard d’aquí dos.
