Diari digital d'Andorra Bondia

“La crisi pròpiament dita no acabarà completament fins al 2020”


Escrit per: 
Redacció


El catedràtic d’estructura econòmica i professor de la Facultat d’Economia IQS de la Universitat Ramon Llull, Santiago Niño Becerra, un dels que es va atrevir a pronosticar la crisi en el seu llibre ‘El crash del 2010’, parla de la greu situació econòmica actual i de possibles solucions, i vaticina que no finalitzarà totalment fins al 2020. Niño Becerra, convidat pel BONDIA, participarà demà en el 12è Cicle d’empresa familiar i qualitat, que organitza l’EFA.

El 2008 ja assegurava que la crisi de veritat arribaria el 2010. ¿Ja ha tocat fons? ¿Quan es podrà parlar de recuperació?
En realitat va ser el 2006. Aquest període de crisi té dues fases: una de precrisi, que comença el setembre de 2007, quan es manifesta el problema de les subprime, i que arriba fins a mitjans del 2010, moment en què els deutes totals es demostren insostenibles i els plans d’ajuda i rescat s’esgoten.
L’altra fase és de crisi pròpiament dita, que comença a mitjans d’aquest any i que penso que no finalitzarà completament fins a l’any 2020, i això considerant que per recuperació ja no podrà entendre’s tornar a un crèdit fàcil, a uns diners barats i a un hiperconsum; això s’ha acabat.


¿Com percebrem que hem sortit de la crisi?

Quan, després de la caiguda i l’estancament, es produeixi, a partir de l’any 2015, un creixement estabilitzat, encara que parc, pobre, limitat, res semblant al que s’ha viscut en els anys passats.


¿Qui en sortirà guanyador de la crisi, els estats o les grans multinacionals?

Les grans corporacions, penso, no estan en crisi, sinó en un procés d’adaptació. Penso que no es pot dir que General Electric, o Nestlé, o Pfzier, estiguin en crisi. Clarament, les corporacions sortiran reforçades de la crisi sistèmica, i, alhora, la crisi significarà el principi de la fi dels estats, i és que el temps no perdona a ningú, ni tan sols els estats: set segles són molts segles.

Parla que es tracta d’una crisi sistèmica, ¿per què?

Perquè el model sistèmic que hem estat utilitzant des del 1950 ‒la manera de fer les coses‒ ja està esgotat: ja ha donat de si tot el que podia donar, igual a com va passar el 1929 o el 1875. En aquesta ocasió l’augment del deute total ha estat el punt fulminant que ha posat en marxa tot el procés: sobre el PIB del país, el deute total d’Espanya arriba gairebé al 400%, i el de França gairebé al 320%.


¿Quines opcions hi ha per fer front al temporal? ¿S’està prenent les mesures pertinents?

Les opcions per capejar-lo ‒que no evitar-lo, això és impossible‒ que arriben no són gaires, i el que s’està fent és inútil. Cada país està prenent mesures pel seu compte, quan haurien de ser tècnics, no polítics, els que coordinessin plans a nivell europeu i mundial, plans que després, en forma de mesures, fossin implementats també per tècnics, a nivell nacional i local: regions, ajuntaments...


¿Han d’ajudar els governs les empreses privades?

¿Què s’ha d’entendre per ajudar?, ¿gastar diners públics per mantenir empreses ineficients o trencades? Ja s’ha gastat una quantitat ingent en plans d’ajuda, de sanejament, d’estímul, de rescat, de garantia, a entitats financeres i empreses: a la UE el 32% del PIB, i només servirà ‒ha servit‒ per guanyar uns mesos a costa de disparar el deute públic.


¿Quin consell donaria a les empreses?

Consell cap, només un suggeriment: aquella empresa que tan sols pugui viure a còpia de finançar el seu circulant, és a dir, que necessita el crèdit per sobreviure, que tanqui ja perquè no té futur si no és que fabrica o duu a terme tasques de molt, molt elevat valor afegit. Llavors li plouran les ofertes de fons.


¿Es pot parlar de la fi del capitalisme? Si és així, ¿cap a quin model es va?

No, en absolut. Aquesta crisi significarà un canvi en la manera d’operar del sistema: el capitalisme avui s’assembla molt poc al del 1890. Per a la fi del sistema encara falten uns quants anys: uns 60 si les coses segueixen discorrent de la manera com han transcorregut al llarg de la història.

Espanya i també Andorra s’han centrat en un model basat en el totxo i el turisme. ¿Com es pot canviar de model?
Aquí hi ha el problema: no es pot si el que es vol és trobar substituts als dos subsectors que tinguin un funcionament semblant: baixa utilització de capital, intensius en factor treball, reduït nivell de qualificació d’aquest factor treball... Aquesta via està esgotada perquè ha estat gràcies al crèdit com s’ha produït el seu desenvolupament, crèdit que no tornarà. A més, la seva productivitat és baixa, per la qual cosa el seu nivell de malbaratament de recursos és elevat.


¿Quins seran els camps del futur?

Biotecnologia, logística, el que jo anomeno sector-R: reparació, reciclatge, reaprofitament, reutilització, rehabilitació...

¿Què vol dir exactament quan afirma que arriben temps de responsabilitat personal i cooperació davant la competència?
El model sistèmic que va evolucionar a partir de la Gran Depressió es basava en la plena ocupació i buscava l’igualitarisme perquè creixés el consum de tot per part de tots. Va ser lògic que fos així, però és una manera de fer molt cara pel que fa a despesa de commodities: l’important era el triomf de cada individu, i el creixement s’aconseguia a través de la suma d’aquests èxits individuals.
Ara penso que estem anant cap a una situació en què l’individu serà important en funció del que aporti al grup, a l’equip. D’aquí la responsabilitat, i per a això caldrà coordinar activitats. El resultat final serà, penso, superior: el tot és més gran que la suma de les parts, però també serà un món molt diferent del món a què estem acostumats.


Els seus crítics l’han acusat de no basar-se en dades empíriques i de fer previsions més similars a les que fan els futuròlegs, però en canvi els fets han anat confirmant les seves teories. ¿Com ho veu?

Junt amb altres dos professors de l’IQS vam presentar, el juny del 2008, en la 22a reunió d’Asepelt, una ponència en què abordàvem un resum quantitatiu de les nostres investigacions. El resum del resum apuntava que aquest any es produiria un trencament del model i el planeta passaria a créixer, en la hipòtesi optimista, a una mitjana d’entre el 1,0% i el 1,3%, en una franja situada entre el 2,6% i el -0,5%. A més, hi ha el que mostren 2.000 anys d’història: una successió d’auges i crisis, de naixements i morts de sistemes. Tot això ens sorprèn perquè ens ha tocat viure-ho a nosaltres, però, des d’una perspectiva històrica, el que passarà els anys vinents no té res d’especial.

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic