El catedràtic d’estructura econòmica de l’IQS, Santiago Niño-Becerra, va oferir divendres una conferència al Principat convidat pel BONDIA per presentar el seu nou llibre, ‘Diario de un crash’.

En aquesta entrevista exposa que l’estàndard de vida un cop sortim de la crisi no tornarà als nivells del 2006 i que la ciutadania haurà de contribuir a la realització de serveis comunitaris. També parla del canvi de model que afronta Andorra i dels reptes que té al davant.

En el seu llibre diu que no es repetiran els nivells d’accés al crèdit quan sortim de la crisi. ¿Això vol dir que la gent que treballi haurà de viure amb menys que el 2006? ¿Cap a on anem?
Parlant en termes generals i a grans trets, la idea que hem de tenir és que mai no tornarem al 2006. El 2006 és el paradís perdut, tot i que no sé si era tal paradís. Acceptant, però, que el 2006 era el paradigma del benestar, mai no hi tornarem perquè és impossible ja que hi ha uns recursos que són escassos i cal gastar-los bé. Això vol dir que una persona, a l’hivern, no pot estar a casa amb vestit de bany perquè li agrada la calefacció a 30o. Entre l’any 1995 i 2007, els salaris reals a Espanya van baixar el 4,9% però el consum es va disparar perquè a la gent li donaven crèdit. Això més o menys ha passat a tot arreu. Això s’ha acabat i vol dir que empreses, persones, governs, ajuntaments hauran de comptar amb el que tenen.
També al nord d’Europa s’està portant a la pràctica la societat participativa. La gent haurà de participar en treballs comunitaris ja que en cas contrari no es podran donar serveis perquè no hi ha recursos. Si se sumen les dues coses, l’estàndard de vida per exemple del 2025 no tindrà res a veure amb el del 2006.

¿Potser estem tornant les coses a lloc? Perquè, seguint el seu exemple, tenir la calefacció a menys graus no vol dir viure pitjor.
Tenir la calefacció a 30o vol dir que hi ha més consum elèctric i per tant hi ha més PIB, les companyies elèctriques van millor i tenen més beneficis... Vostè parla de posar les coses al seu lloc. Això ho estem dient un cop ha passat. El 2006, Espanya anava com una moto i ningú es parava a pensar si les coses estaven al seu lloc o no. El PIB creixia, la inflació no importava... És ara quan diem que potser allò no era tan bo. Però al seu moment molt pocs ho criticaven.

Parla del treball comunitari. Potser per assumir aquestes noves tasques caldrà una reorganització de la jornada laboral.
A Holanda ja es demana als pares amb fills en guarderies que contribueixin en diverses tasques. A Noruega també es demana a les famílies que assumeixin treballs en certs serveis o en el cas contrari se’ls aplicarà un recàrrec.

Estem parlant de països que no es poden comparar amb el sud.
Però això arribarà aquí. Cameron ja va dir que pagar impostos ja no era suficient. Sí que cal pagar impostos, potser fins i tot poden baixar, però la idea és  contribuir, ja que amb impostos només no es poden finançar els serveis que ara tenim. Suposant que els serveis públics que ara tenim puguin continuar, que no és clar, haurem de contribuir. Cadascú al seu nivell. Potser l’Ajuntament de Manresa dirà a la gent que ha d’escombrar la voravia de davant de casa.

Insisteixo, però, que el nivell de l’Estat del benestar no és el mateix als països nòrdics que als mediterranis.
Això és cert, però per altra banda els països mediterranis som més pobres. Cadascú per conservar el que té haurà d’intervenir. Això costarà als països llatins, ja que no tenim aquest esperit comunitari. Això és veritat. Però penso que la cosa va per aquí.

Ara s’està venent l’emprenedoria com a solució per a l’atur.
Un emprenedor no es fa, neix. Ha de tenir una sèrie de característiques que es tenen o no. Ha de tenir idees, capacitat d’assumpció de risc. És com un músic. Un Mozart no es fabrica, neix. Sí que ara sota l’etiqueta d’emprenedor es venen figures raríssimes com és l’autoocupació, l’autònom. És com un calaix de sastre mogut per interessos polítics per retallar la taxa d’atur. D’aquests que es diuen emprenedors m’agradaria saber quins realment ho són.

Els governs també destinen ajuts a empreses que comencen o donen facilitats a les que s’instal·len. ¿És aquest dels estats?
Tots els governs estan formats per polítics i cada quatre anys han de ser referendats o no a les votacions. Un polític buscarà que tothom estigui content per continuar. Ara per ara, la preocupació més gran de la ciutadania és l’atur i, com que els estats tenen pocs recursos, la inversió pública està molt limitada. El camí indirecte són aquests ajuts a les empreses. Això continuarà passant fins que Europa no estigui més integrada.

Centrant-nos en Andorra, ara es vol instaurar un IRPF. ¿Pot restar atractiu al país?
Andorra està davant d’una situació complicada. L’estructura del PIB ha canviat molt des dels anys 80, ja que les vies a través de les quals es generava estan canviant. Andorra és un dels països d’Europa amb un PIB per càpita més elevat. El desafiament que té ara el país és trobar una altra forma de funcionar per mantenir aquest estàndard de vida dels ciutadans.
L’IRPF és un “mal necessari”. Ara no es pot estar aïllat de la resta del món i tampoc t’ho permeten. Andorra no pot estar aïllada d’Europa i li exigeixen que posi un IRPF. El problema d’Andorra no és l’IRPF. És un altre. L’economia andorrana està en un canvi de profunditat, salvant les distàncies, molt semblant al dels anys 40 i 50. És veritat que llavors ho va tenir més fàcil. Andorra ha de reconduir l’economia, el model, cap a un lloc en què la ciutadania no perdi l’estàndard de vida. És complicat.

Ara per ara encara depèn molt d’Espanya.
Potser aquesta és una de les coses que Andorra ha de canviar. Si el pes del turisme en el PIB no pot continuar sent el mateix, cal trobar alguna cosa que el substitueixi. El mateix passa amb la construcció. El Govern, les forces vives, es troben davant d’una situació molt complicada.

S’aposta per l’obertura econòmica i l’entrada de nous sectors.
Em sembla perfecte. Però cal anar en compte a l’hora d’importar idees. He sentit alguna vegada que Andorra ha de ser una altra Irlanda. Algunes idees no són importables. Ara, atraure seus socials, nous sectors d’alt valor afegit, perfecte. Però per substituir coses que se n’aniran.

¿Quin futur es pot preveure per al sector bancari andorrà?
La imatge de les zones financeres grises ja ha passat. Ja no utilitzo el terme paradisos fiscals perquè ja no està de moda. Ja no és necessari perquè la tendència és a abaixar tipus impositius i posar-ho tot molt més clar. En països com Suïssa o Liechtenstein ja hi ha moviments en aquest sentit. Però crec que sempre serà necessari que hi hagi uns territoris i entitats que donin una sèrie de cobertures a capitals que vulguin estar fora del seu país per les raons que siguin.
La pregunta és si hi haurà negoci per a tots. Suposant que no n’hi hagi, sobreviurà el més eficient, el que doni més serveis, el més seriós. No estic dient el més barat. Estem parlant d’uns capitals que no es belluguen per 100 euros. Crec que en els propers anys la banca andorrana té pervivència i futur. I tot i que pot semblar un contrasentit, l’IRPF i el tractat per evitar la doble imposició poden ser positius per a la banca. El que cal tenir clar és que l’Andorra dels anys 70 ha mort. No tornarà mai més.

N’està naixent una altra.
És el model que s’ha mort i hem d’anar a un altre. Andorra té una sèrie d’avantatges terribles. És molt petita i això dóna molta flexibilitat. El caràcter de la ciutadania és molt flexible, això també és molt positiu. Però caldrà afrontar qüestions que fins ara no eren importants, com per exemple els nivells de despesa. Per a tothom els recursos són limitats, i per a Andorra també. Això és una cosa que és nova.

A Andorra també ha aparegut un grup d’afectats per les preferents. ¿Cal un ens que controli els bancs per evitar situacions com aquesta?
La implantació d’un regulador financer ha de ser una decisió pròpia d’Andorra. Aquí no hi ha la figura del banc central com a regulador. Tret que vingui imposat des de fora, això ha de ser una evolució de la gent que faci que vegin necessari aquest regulador. Crec que tenir un regulador és bo des d’un punt de vista auditor, no coactiu. Tot i així, amb això no s’hauria evitat l’assumpte de les preferents.

Ha comentat que estem en una crisi sistèmica. ¿Està esgotat el sistema?
El sistema capitalista no està esgotat, encara li queda força recorregut. Però el que està absolutament esgotat és el model econòmic que tenim ara, basat en l’hiperconsum, en l’hipercrèdit, en el malbaratament. Això està acabat. I no és una crítica. Cada època té el model que li correspon. A partir d’ara l’accent no es posarà en la producció sinó en l’eficiència, ja no tothom anirà per lliure sinó que l’accent es posarà en el grup, no es posarà en l’individualisme sinó en la cooperació i coordinació. Això significa un nou model. Ara la propietat continua sent privada. És a dir que al sistema li queda recorregut.

Diu que tot i que ara s’entri en una dinàmica de creixement, països com Espanya mantindran taxes d’atur elevades. Estem parlant d’un futur complicat per als ciutadans.
Tot i que la crisi és sistèmica, no tots els països estan en les mateixes circumstàncies. El que és cert és que la tendència és anar cap a l’eficiència i això vol dir que es busca l’estalvi de factors productius. Ningú es posarà les mans al cap quan una empresa digui que ha consumit menys coure, menys aigua, menys fusta. Però el factor treball és un altre factor productiu i els problemes comencen quan una empresa diu que en necessita menys perquè això significa un increment de l’atur. A nivell general, l’atur estructural tendeix cap amunt. A Espanya es veurà aquesta tendència agreujada per les característiques del model productiu espanyol. La taxa més baixa d’atur va ser el 2007, quan va arribar al 7,98%. Eren els anys en què es feien 800.000 habitatges. El model productiu espanyol és pervers.

El que cal és un canvi d’aquest model productiu, doncs.
Sí, però crec que ja és impossible. La idea de país que teníem fins ara té els anys comptats. Crec que ara anem cap a l’Europa dels clústers, de les zones productives i eficients. Les perspectives són que l’atur estructural pujarà.

¿Pot comportar això un esclat social?
No ho crec, per dos motius. D’una banda, les revolucions no estan de moda. Les condicions que es donaven el 1830, 1848 i 1870, moments en què es van produir revolucions, ara no es donen. I per altra banda, i això sí que s’ha après, sempre hi haurà un mínim pel que fa a protecció social que no es perdrà. Perquè el pitjor enemic és el que no té res a perdre. Crec que sempre es mantindrà alguna mena de renda mínima per evitar aquest esclat social. A més, avui els elements de control social són elevadíssims. Pensem en aquests casos d’espionatge que estan apareixent. L’Estat, el poder, té una sèrie d’eines que abans no existien i és més fàcil controlar o preveure aquest tipus d’esclats.