Què tenen a dir els economistes sobre el canvi climàtic? Doncs tenen molt a dir, com va demostrar l’economista ambiental Christian Gollier amb la seva conferència Economia de l’(In)acció climàtica. El que va voler posar sobre la taula és que cal canviar la societat perquè aquesta sigui capaç de reduir les emissions de CO2 i garantir que el canvi climàtic no esdevingui massa greu en les dècades i els segles vinents. Si posem l’exemple del carboni, suposaria apujar el preu dels productes que generen més emissions mitjançant un impost que els vagi dirigit específicament. També es podria subvencionar les llars per descarbonitzar els seus sistemes de calefacció, substituint les calderes de gasoil per bombes de calor.Segons explicava Gollier, hi ha innombrables maneres de transformar la societat perquè en un futur emetem molt menys diòxid de carboni que avui en dia, i animava a prendre decisions, és a dir, polítiques més eficaces pel que fa al seu impacte en el canvi climàtic.
Però és clar, això té una cara B, i són els països que, davant la problemàtica, opten per la inacció. Si bé és cert que hi ha pocs països al món que hagin reduït les seves emissions, tenim l’exemple del marc de la Unió Europea, que ha minvat les emissions de CO2 en un terç respecte del 1990. Però és clar, les indústries amb una elevada intensitat de carboni van decidir traslladar la producció a la Xina, al Marroc i a altres països amb menys restriccions pel que fa a la contaminació. “Però això té un cost elevat”, va advertir l’economista, i molts països prefereixen no fer res, beneficiant-se així dels esforços d’aquells que sí que actuen, alhora que no exigeixen res a la seva població.
Un exemple flagrant són els Estats Units durant els darrers dos anys. Amb la política “drill, baby, drill” s’han abandonat totes les polítiques de descarbonització que Joe Biden havia implementat. Però el problema actual és que, quan els països fan un esforç, assumeixen el 100% de la càrrega, mentre que els beneficis són compartits per tota la humanitat. En conseqüència, els països tenen pocs incentius per fer aquests esforços, perquè els beneficis repercuteixen en altres nacions més que no pas en ells mateixos. Encara que compartim el mateix planeta, per Gollier hi ha gent que prefereix que siguin els altres els qui facin l’esforç.