Partir de zero en la creació d'un parc públic d'habitatge a preu assequible ha estat un esforç lloable que mereix un reconeixement clar. Assolir la xifra de més de 600 pisos abans de final de mandat representa un èxit de gestió i demostra que s'ha fet molta feina en una matèria fins ara desatesa. Aquesta base sòlida posa de manifest la capacitat de l'Administració per intervenir positivament en una de les principals preocupacions de la ciutadania, consolidant una infraestructura residencial pública inexistent en el passat. Ara bé, aquestes xifres no es poden girar com un argument per a la complaença ni menys encara per a l'autocomplaença d'un govern. I de cap de les maneres és tancar la problemàtica com qui desa una carpeta ja resolta al calaix. L'esforç actual ha servit per sortir al pas de les necessitats d'uns pocs a curt termini, oferint un respir d'urgència, però la problemàtica continua vigent de forma estructural. L'habitatge no pot ser una política de pegats temporals, sinó un compromís ferm que vagi molt més enllà de la conjuntura del moment. Per tot plegat, la propera legislatura té l'obligació d'anar més lluny i programar la construcció i captació de molts més pisos assequibles. Aquest repte és encara més exigent si tenim en compte que el mercat es desintervindrà progressivament, fet que amenaça d'encarir de nou l'accés a l'habitatge privat. Només amb una aposta decidida per ampliar de forma massiva el parc públic es podrà garantir el dret a un sostre digne tot i que comporti traure pisos de sota les pedres.
