Per si érem pocs, va i neix Virtus. Feia temps que s'anava covant com a grup d'opinió, i des d'avui ja és un partit amb tots els ets i uts. Primer problema: on el situem, en l'arc ideològic? Si hem de jutjar pels antecedents dels fundadors i per les escasses pistes ideològiques que han donat fins ara –tradició, identitat, liberalisme, sobirania– no sembla forassenyat ubicar-los en algun punt entre Andorra Endavant i DA, clarament escorats cap a la formació de Carine Montaner. Com és lògic en un partit que acaba de néixer, els objectius són de màxims: concórrer a les generals i a les parroquials, i sense buscar pactes amb ningú. Veurem d'aquí a la primavera com es conjuga aquest maximalisme amb el pragmatisme que regeix el joc polític, i també amb les expectatives personals dels fundadors, tots velles glòries de la política nacional i que, cal suposar, no han vingut aquí a escalfar banqueta. De moment es poden permetre el luxe de mantenir-se als llimbs ideològics, més enllà d'aquestes vagues (i òbvies) pinzellades. Però tard o d'hora s'hauran de mullar. I hauran de fer-ho en els grans dossiers que decidiran les pròximes cites electorals: la crisi del lloguer, la desintervenció del mercat, el model de creixement, l'acord d'associació i l'avortament. La gran pregunta, com sempre, és a qui beneficia la irrupció de Virtus i la previsible fragmentació del vot per la banda dreta del tauler: si pel costat (anti)europeu, competiran amb AE i a Concòrdia, per l'econòmic i pel social ho faran amb els de Montaner. Suaran tinta per atreure l'elector jove, i DA es deu estar fregant ara mateix les mans.
