Les agressions a menors, tres fins ara i que se sàpiga, ja han passat la frontera. Ahir era el digital El Español qui se'n feia ressò en un reportatge que, tot i el titular escandalós –Los 44, Los 60 i Los 9, las tres bandas que aterrorizan Andorra– feia una descripció raonablement versemblant dels fets i del comprensible neguit que ha generat entre molts pares d'adolescents. Més enllà del cost reputacional d'uns fets sense precedents i que posen en qüestió un dels nostres intangibles més preuats, la seguretat ciutadana, el que inquieta és l'opacitat que ha envoltat el cas. Una opacitat que cada dia que passa alimenta l'alarma ciutadana. D'entrada, que el dispositiu policial no s'activés, segons sembla, fins que una associació consagrada als joves no donés públicament la veu d'alerta. Quinze dies després que transcendissin els primers casos –que es remunten, recordem-ho, al juliol– encara no se sap quines mesures s'han pres, més enllà de l'obvi reforç de les patrulles policials, per evitar per exemple que els presumptes agressors topin amb les víctimes. De fet, de quin nombre de presumptes agressors estem parlant? Uns quants individus? Desenes? Algun centenar? Continuen campant per les nostres places i carrers? Quines mesures se'ls ha aplicat? Des de quan la policia tenia controlades aquestes bandes? No hi havia cap indici que podien derivar en comportament violents? Quantes víctimes s'han documentat? Què s'ha fet per acompanyar-les i protegir-les? Són preguntes no ja legítimes, sinó obligatòries, i cada dia que passa sense resposta augmenta, tornem-ho a dir, l'alarma i dona ales a la rumorologia més tòxica.
