El 16 de maig alguns aprendran la diferència entre una manifestació legítima en fons i en forma, que és el que el Sindicat de l'Habitatge ha convocat per d'aquí dos dissabtes, i l'escarni al més pur estil podemita que també va organitzar el Sindicat i que només buscava boicotejar el discurs del cap de Govern el dia de la visita de Macron –i de passada fer la guitza als centenars de ciutadans que s'havien concentrat per escoltar-lo–. Naturalment, tothom es lliure de xiular i escridassar el polític de torn, i així va quedar demostradíssim a la Plaça del Poble, on els únics que es van poder expressar amb llibertat van ser els activistes del Sindicat. I pobre de tu que els recriminessis res o que els demanessis silenci, perquè et contestaven a crits. El respecte anava aquell dimarts en una sola direcció. Això, que segurament a ells els semblarà anatema, ho entendrien fàcilment si el 16 de maig es trobessin al llarg del recorregut una colla d'energúmens que es concentressin per tocar el clàxon o cridar com posseïts contra les consignes dels manisfestants. També estarien en el seu dret, però des d'aquestes pàgines també els reclamaríem, encara que no s'ho creguin, que convoquessin la seva mobilització i es dediquessin a defensar les seves posicions en pau, amb educació i respectant les opinions dels altres, no fent-los la punyeta ni rebentant-los l'acte. Cridar més fort que el veí no només no dona la raó, sinó que genera anticossos que fan especialment antipàtica la causa més justa, més noble i més legítima. I aquesta és una elemental norma de convivència que lamentablement el Sindicat de l'Habitatge encara no ha après.
