Andorra té un problema crònic: la dificultat de disposar de dades precises, accessibles i, sobretot, fiables. En l'era del big data, el nostre país sovint sembla moure’s en una boira informativa que dificulta qualsevol anàlisi seriosa de la realitat nacional. Aquesta mancança és especialment sagnant en l'àmbit de la salut. La ministra del ram reconeixia fa quatre dies la dificultat de recopilar les dades. Doncs bé, l'últim exemple el trobem en l'informe de vigilància de les malalties de declaració obligatòria. Quan s'observa que els criteris o les xifres ja donades canvien d'un any per l'altre, la pregunta és inevitable: com ajuda això a la coherència del sistema? La resposta és tan senzilla com preocupant: no hi ajuda gens. La manca de certesa i veracitat en les dades no és una qüestió acadèmica o secundària, és un tret a la línia de flotació de la confiança ciutadana. Quan les institucions no poden oferir una fotografia creïble de la realitat, el resultat és el desconcert. Però el perill real va més enllà: com es poden dissenyar polítiques públiques sense dades? Legislar o invertir recursos a cop d'intuïció o sobre una base estadística volàtil és una temeritat. També en matèria d'habitatge a preu assequible, per exemple, ens podríem fer preguntes semblants. En funció de què i per a qui s'està fent el parc públic? Sense dades fiables, les polítiques de salut o d'habitatge són un salt al buit, no es poden identificar necessitats reals ni avaluar resultats. I, en última instància, no es pot retre comptes del que es fa amb els diners públics.
