La nacionalitat, altra vegada. Avui observada a través del negatiu: quins són els motius que porten una persona amb més de vint anys de residència al país, que hi ha consagrat, per tant, els millors i més productius anys de la seva vida, que ha cotitzat quasi tota la seva vida laboral, que potser s'hi ha casat i hi ha tingut fills, i que difícilment, a aquestes altures de la pel·lícula, marxarà a un altre país a començar una nova aventura laboral i vital... Quins són els motius, dèiem, que duen aquest resident ideal a no exercir el dret a adquirir la nacionalitat del país que va triar per viure? No és una pregunta banal. L'any passat menys d'un miler de persones van iniciar els tràmits per naturalitzar-se. Poden semblar molts, però és que fa deu anys van ser 1.300, i fa vint, 2.300! I en aquests dos decennis, la població, recordin, s'ha incrementat en prop de 20.000 habitants. Que cada vegada menys residents de llarga o llarguíssima trajectòria se sentin atrets per fer el pas definitiu i oficialitzar un vincle que han teixit amb fets, amb impostos i amb treball ens diu que alguna cosa no estem fent prou bé. La nova llei de la nacionalitat ajudarà algun indecís, però la realitat, segons l'ARI, és que el motiu principal que esgrimeixen els reticents és l'obligatòria renúncia a la nacionalitat d'origen. Amb la Constitució hem topat, perquè la doble nacionalitat hi està expressament prohibida, però un país madur, un país segur d'ell mateix, ha d'explorar totes les vies per integrar aquestes persones que han contribuït tant com el que més a construir un país que també és seu. Que són andorranes en tot, menys en el passaport.
