El ministre de Relacions institucionals es va desmarcar ahir del calendari de la despenalització de l'avortament que ell mateix havia fixat: aquest novembre havia de presentar per fi als grups parlamenaris el text consensuat amb la Santa Seu perquè pogués ser una realitat bé al 2026, bé abans que acabés la legislatura. De fet, la despenalització forma part del programa amb què Demòcates es va imposar a les eleccions del 2023. Doncs per primera vegada va admetre obertament que potser no serà aquesta la legislatura que ho veurem: "Farem tot el possible perquè sigui així, però no ho sé". Aquest "no ho sé" ho canvia tot perquè fins ara havia donat per fet que aquest dossier es tancaria a molt estirar el 2027. Ja no és així. També va advertir que no serà aquesta la legislatura "que acabi amb el Coprincipat", exercici de prudent pragmatisme i a la vegada professió de fe: entre l'avortament i el Coprincipat, Demòcrates ho té clar. El problema és que fins ahir se'ns havia dit que aquest dilema no era insalvable, i que s'havia trobat la tecla que feia possible la continuïtat institucional i la despenalització, un sentiment àmpliament compartit per la població, començant per Demòcrates. Potser es va pecar d'optimisme, o no es van atrevir a desinflar les esperances generades –i a contradir un compromís electoral– però la decepció és comprensible. Als ciutadans se'ls ha de tractar com a adults: si el dilema és entre avortament i Coprincipat, molt probablement una gran part de la població ho tindrà tan clar com Baró i com Demòcrates. Però se'ns ha de dir la veritat. No donar-nos falses esperances.
