Avui pocs se'n recorden, però quan –primer Escaldes i després, la capital– es van plantejar la conversió en zona de vianants de Carlemany (i de Meritxell) molts van posar el crit al cel. Molts comerciants i també molts veïns. Seria la mort de la principal artèria comercial del país, auguraven. La realitat ha demostrat que ha sigut just el contrari. No direm que el tercer carril del carrer de la Unió sigui un pas remotament similar, ni per la transcendència de la intervenció ni per l'afectació a la vialitat, però és indubtable que es tracta d'un punt negre de la nostra xarxa viària. Un dels molts punts negres, tot sigui dit. El tercer carril ha de facilitar el trànsit en aquesta estratègica via: serà un 20% més fluid, diu Mobilitat. Afegim-hi la revolució del transport públic que va començar amb la gratuïtat per a nacionals i residents i que s'ha de completar amb més freqüències i més itineraris. La realitat és que la nostra xarxa viària frega el col·lapse amb 100.000 vehicles i 220.000 trajectes diaris. Mentre esperem el transport segregat, que avui pocs consideren ja la quimera que semblava fa tan sols dos anys, convé insistir en el carril bici, que el cònsol de la capital considerava prioritari. Un carril bici amb continuïtat, on el ciclista se senti segur i no en territori enemic. D'acord que les particulars condicions orogràfiques i sobretot la dramàtica falta d'espai a la via pública no ho posen fàcil. Però l'autèntica pacificació del trànsit arribarà el dia que preferim la bici al cotxe per desplaçar-nos per la vall central. I correspon a Govern i comuns posar fil a l'agulla i fer-ho possible. Com va dir el cònsol de la capital, "és qüestió de voluntat".
