Comencen a proliferar els moviments al tauler polític. Els primers a moure fitxa van ser els fundadors de Virtus, amb una proposta que busca pescar vots tant entre l'electorat de DA com, sobretot, entre el d'Andorra Endavant. De moment, sense programa conegut. Només cares. Ahir s'hi va sumar el PS, que ha donat la (relativa) sorpresa amb la candidatura única d'un històric com Gerard Alís a les mal anomenades primàries. No se li pot dir així a un procediment on tan sols concorre un candidat, que a sobre es diu de consens, i que contradiu per tant l'esperit (fomentar la participació de les bases) i la lletra (confrontació de programes) del que han de ser unes primàries. Dit això, el PS ha fet el que havia de fer, especialment en la situació delicada –per incerta– en què es trobaven els socialdemòcrates: esvair dubtes i donar un marge ampli de temps perquè el cap de llista es foguegi. Pel que fa als rivals, hi caben pocs dubtes que Carine Montaner serà la candidata d'Andorra Endavant, i que Cerni Escalé ho serà de Concòrdia. Tots dos jugaran amb la visibilitat que els han donat aquests quatre anys a l'oposició, i que s'han treballat a consciència. Ni l'un ni l'altre són avui els outsiders que només aspiraven a donar la sorpresa i esgarrapar algun conseller. Per això és tan arriscat el joc de DA, que no sembla tenir cap pressa a posar cara al seu cap de llista. Són els que s'hi juguen més, i un candidat no s'improvisa, sinó que es construeix. Més encara si ho ha de fer a l'ombra de qui n'ha sigut el ganxo electoral dels últims dos mandats. Cada dia que DA passa sense número u és un generós regal que els seus rivals li agrairan.
