El de la demografia és un debat farcit de paradoxes: la primera de totes, que la població del nostre país va marcar al juny un nou rècord històric, amb 87.971 habitants. D'altra banda, l'última projecció d'Estadística situava el creixement previst per al 2036 entre un escenari mínim de 93.672 habitants i un màxim de 107.705. Ben aviat la realitat deixarà aquestes previsions obsoletes. I per acabar, la nostra taxa de fecunditat, 0,84 fills per dona, a anys llum del llindar del relleu generacional, que se situa en 2,1. El boom demogràfic que fa anys que estem experimentant, i que ens pot catapultar per sobre de la frontera psicològica dels 100.000 habitants al voltant del 2030, cal posar-lo per tant al sac de la immigració, per definició formada per cohorts en edat de treballar i de procrear. En paral·lel a aquestes fredes dades, l'estudi sobre el cost de la criança presentat dimarts per Andtropia posa negre sobre blanc una altra realitat: tenir fills és gairebé un luxe per a tres de cada cinc famílies, que hi han de destinar entre el 30 i el 50% del pressupost familiar. Percentatge que es dispara fins a xifres estratosfèriques en el cas dels pares sols, i no diguem ja de les mares soles. En aquest context de creixement demogràfic sense precedents, incentivar la natalitat pot semblar una paradoxa, però és absolutament necessari no només per garantir el dret de tot ciutadà a formar una família, sinó també per motius tan egoistes com expandir la base de la piràmide poblacional i assegurar la viabilitat del sistema de pensions.
