La reforma del carrer de la Unió és, sens dubte, una mesura d'higiene urbana. Posar ordre al caos de terrasses, vehicles en doble fila i girs que dificulten la fluïdesa era una urgència, però no deixa de ser una solució puntual per a un problema estructural. Ara bé, qualificar la creació d'un tercer carril de "transformació profunda" corre el risc de quedar-se en una lectura massa optimista si no s'emmarca en un pla nacional de mobilitat més ambiciós. Andorra pateix una saturació crònica de vehicles que un tercer carril a la frontera entre parròquies difícilment resoldrà per si sol. Mentre se celebra una millora teòrica del 20% en la fluïdesa d'aquest tram, el país segueix esperant alternatives de transport públic més potents, una gestió de l'aparcament més integrada i una política que realment convidi a deixar el cotxe a casa. Pacificar el trànsit no és només treure obstacles de la calçada per facilitar el pas de busos i cotxes, és repensar el pes que el vehicle privat té en el nostre model de vida. L'entesa entre Govern, comuns i comerciants per al carrer de la Unió és un bon precedent, però aquesta "cintura" i capacitat de consens s'hauria d'aplicar amb la mateixa urgència a projectes d'escala nacional. Tenint en compte que la temptativa del pàrquing dissuasori a la capital no va funcionar, potser caldria aplicar el model de circulació en dies alterns, que permet reduir els vehicles a la meitat, almenys en algunes zones de les parròquies centrals. Certament, el transport segregat donarà un respir, però d'aquí que sigui una realitat encara falta.
