Si les generacions es compten de trenta en trenta anys, en feia dues, des del 1962, que no es tocava Casa de la Vall. La intervenció integral que ha plantejat Sindicatura, i que s'allargarà encara fins al 2027 –quan està previst que conclogui la reforma dels jardins– pretén d'una banda actualitzar i polir la seu de la sobirania nacional, i de l'altra complir amb els estàndards de seguretat i accessibilitat vigents. La reforma del 1962 va constituir gairebé una reinvenció de Casa de la Vall, que va convertir una casa rústica fortificada en el que a l'època s'entenia com un palauet de muntanya, amb una vocació i una intenció historicista que els anys havien deixat obsoleta. Però la imatge de Casa de la Vall que hem fet nostra les últimes generacions és la del 1962. El dilema era fins on es podia tornar enrere sense contradir aquest sentiment, que té molt a veure amb la identitat. El debat té molts punts en comú amb el que es va plantejar a Sant Vicenç d'Enclar, i aquí s'ha optat per una solució salomònica: no s'ha tocat la pell de l'edifici –la façana de pedra vista, la tronera postissa, els finestrons de l'antiga presó– però l'interior s'ha raspallat i se n'han retirat els elements suposadament d'època –en realitat, adquirits en antiquaris– que s'hi havien anat acumulant i que l'havien convertit en un fals històric. S'han adequat els murs, s'han conservat i restaurat les obres d'art genuïnes, s'ha garantit l'accessibilitat, s'ha modernitzat les instal·lacions, tot amb el criteri de mínima afectació, i el resultat és un edifici modern, funcional i institucional, i a la vegada net i elegant en la seva austeritat. Tenim Casa de la Vall per a una generació.
