Documentàvem ahir un segon i inaudit acte de censura artística. Aquesta vegada, a la seu de les Nacions Unides a Nova York, i perpetrada per qui aleshores era la nostra ambaixadora davant d'aquest organisme internacional. De nou es va tractar d'una censura prèvia: Vives va considerar que la fotografia litigiosa podria ser interpretada com un suport encobert a la candidatura d'Aràbia Saudita a l'Exposició Internacional del 2030, que es decidia en aquells moments a Nova York, i va tirar pel dret. Contra el criteri de la comissària, sense consultar-ho tan sols ni amb Exteriors ni amb Cultura, i molt menys donar cap explicació a l'autor. L'actuació de l'ambaixadora, com la de la cònsol Gili la setmana passada, denota una concepció autoritària i personalista de l'exercici de les funcions que tenen encomanades. El pitjor de tot no és que despengessin una obra d'art sense encomanar-se a déu ni al diable, sinó que ho van fer per motius estrictament subjectius: una va considerar que la portada del Charlie Hebdo amenaçava la seguretat nacional; l'altra, que tercers països podrien veure un missatge subliminal en la fotografia. No hi havia causa objectiva –una ordre de la institució, en el cas de l'ONU, una alerta policial, en el d'Escaldes. Ni Vives ni Gili semblen adonar-se de fins a quin punt soscava la llibertat d'expressió i els fonaments d'una societat democràtica que un càrrec públic apel·li al seu criteri subjectiu per decidir què pot penjar i què no a una galeria d'art. I totes dues son contumaces: ho tornarien a fer. Els clàssics castellans ho tenien perfectament identificat: "Sostenella y no enmendalla", en deien.
