No ens equivoquem: que la immigració i els seus efectes amoïni un de cada cinc nacionals (i un de cada sis residents) no és culpa d'Andorra Endavant ni d'un discurs suposadament alarmista. És una ventolera que fa anys que assota els països veïns i que tard o d'hora ens havia d'arribar. Resulta que ja la tenim aquí, i el pitjor que podem fer seria donar-li l'esquena. Amb tots els matisos que calgui perquè, com diu sense embuts el coordinador d'àrea de Sociologia de l'ARI, "som un país d'immigrants". Dit d'una altra manera, qui no té un immigrant (o uns quants) a l'arbre genealògic? Però això no és excusa per tancar els ulls al problema que planteja el flux que s'ha disparat des de la pandèmia: no és afortunadament de seguretat, sinó de proporcions. És evident que estem arribant al límit –si no és que l'hem superat ja– de la capacitat de càrrega dels nostres 468 quilòmetres quadrats. Tornem-ho a dir: no és només que el parc d'habitatge de lloguer sigui a la pràctica inaccessible si no tens una butxaca de potentat, és que ni la xarxa viària ni els serveis bàsics –sanitat, educació– estan dimensionats per a una població que frega els 100.000 habitants. Aquesta és la realitat sobre la qual han de reflexionar urgentment els nostres polítics abans que el creixement sigui indigerible. Sense prejudicis ni maximalismes però també sense bonismes ingenus de l'estil "aquí hi cabem tots". Perquè no és veritat. Cal tenir clars quins són els nostres límits –els 100.000 habitants de què parla Espot?– i actuar en conseqüència perquè el que avui és un maldecap no es converteixi en una patologia de molt mal pronòstic.
