El diagnòstic no pot ser més clar: el preu mitjà d'un pis frega el milió d'euros. Una xifra fora de l'abast de la immensa majoria dels treballadors d'aquest país, que necessitarien unes quantes vides per poder-s'ho permetre. El pitjor de tot és que no es veu el final en aquesta espiral diabòlica. Per dos motius evidents: la creixent reducció de l'oferta –n'hi ha 1.551 a la venda, el 13% menys que fa un any– i l'increment sostingut de la demanda interna –en dotze mesos la població ha crescut en 2.000 ànimes– i de la d'inversors estrangers. Tot això implica que per a aquest segment cada vegada major que no pot accedir a un pis de compra només li queda l'opció del lloguer, que pateix exactament de les mateixes afeccions: oferta escassíssima i demanda exorbitant. Si la crisi de l'habitatge té solució, una de les potes haurà de ser la compra, però amb pisos a un milió d'euros la capacitat d'alleugir per aquesta banda la pressió sobre el mercat de lloguer és limitada. Però el cas és que sabem la recepta per revertir la situació. Com a mínim, per intentar-ho: incentius fiscals per a la compra residencial –i encarir paral·lelament i de forma sensible la fiscalitat de l'especulativa–, fomentar la construcció de vivendes mitjanes –70 metres quadrats– i segregar les de gran superfície. Són mesures clares, amb un impacte potencialment important sobre el mercat de la compravenda –i de retruc, sobre el lloguer: com més persones comprin, menys buscaran lloguer– i que postula l'assessor de l'AGIA. Cal provar totes les vies, és al Govern a qui toca instigar-les, i a promotors i immobiliaris creure's les paraules del seu assessor.
