El missatge del copríncep Macron va ser inequívoc i el reproduirem literalment de nou: "Amb tota sinceritat, si ara dieu que no, la porta [d'Europa] no es tornarà a obrir". És probable que Macron parli amb més coneixement de causa que no els estrategs de Concòrdia, que somien un impossible: dir que no a aquest acord d'associació amb l'esperança que a curt o mitjà termini la Comissió Europea torni a seure a la taula per negociar un altre text. Això no passarà més que en el regne de la fantasia en què alguns viuen instal·lats, i després de l'advertència del copríncep ningú es pot dur a engany. Sostenir el contrari és una irresponsabilitat, una deslleialtat i una manifesta falsedat a partir del que sabem. Pensar que Europa tindrà temps i ganes de negociar de nou després de tres lustres és tenir una idea molt extravagant de quines són avui, amb dues guerres a les portes d'Europa i en plena reconsideració dels seus objectius estratègics, tant les prioritats de la UE com la nostra posició al taulell polític. Però és que, a més, un text que reconeix excepcions a la carta, llarguíssims períodes transitoris en sectors estratègics i control de la immigració, a banda d'accés al mercat únic, és inobjectablement positiu. Gesticular per un referèndum que el Govern es va comprometre a convocar després, no abans de signar el text, és estricta demagògia per esgarrapar vots descontents per l'habitatge. El pitjor de tot és que Concòrdia, en el fons, vol l'acord, i fa veure que no del tot per pur càlcul. I aquest funambulisme polític té un nom: el del bomber piròman, que primer atia el foc i després es postula per apagar-lo.
