Torna el mantra del col·lapse amb motiu del pont de la Puríssima. Perquè sí. S'espera un ple d'aquells macos que ara fa un any no va poder ser per la manca de neu. Col·lapse sobretot a les carreteres, que no donen més de si. Qui més qui menys ha sentit els comentaris dels qui diuen que arriben uns dies per no sortir de casa, si es pot, és clar. I sobretot de procurar fer desplaçaments a peu. Ara bé, això no sempre és possible. Ja ahir alguns pàrquings estaven a petar... Però és que de cues a la carretera ja en fem normalment i com que cada vegada hi ha menys pàrquings, també en moltes ocasions alguns pengen de per si el cartell de complet. Sempre ens queixem del mateix, i és quan arriben festes i vacances que ens queixem, perquè són els moments que ens treuen de polleguera, perquè per arribar de la capital a la Massana gairebé hem trigat tres quarts d'hora. És evident que el país és el que és i que té les dimensions que té, i és més que evident que, ens agradi o no, vivim del turisme sigui de qualitat o no de tanta qualitat. Així les coses, la teoria diu que s'ha de buscar un equilibri i s'ha d'arribar a fer les paus amb nosaltres mateixos que volem i dolem. Per això és imprescindible saber què volem, què tenim, d'on venim i cap a on volem anar. I a partir d'aquí, planificar per millorar a mitjà i llarg termini. Amb el lament i la queixa constant no anem enlloc, ens avorreix i se'ns posa mal cos. Donar l'esquena al que ens dona la vida és tancar els ulls a la realitat i una fugida cap a no se sap on que ens desgasta, a més a més.
