Quatre mesos d’interinitat són massa mesos per a una entitat com la Creu Roja. Encara més en els temps excepcionals que ens han tocat viure, quan la Creu Roja ha tingut un protagonisme extraordinari en els diferents fronts que ha plantejat la pandèmia: atenent les persones més vulnerables, multiplicant la botiga solidària i aportant la logística i el personal per als cribratges. Per això és difícilment justificable la poca pressa que ha tingut per resoldre l’impàs que es va produir a l’agost amb la sobtada excedència que va demanar l’últim director davant d’uns possibles casos d’assetjament que mai no s’han confirmat oficialment. Des d’aleshores tot ha sigut opacitat i confusió, una manera de fer que s’adiu poc amb la d’una ONG del prestigi i la trajectòria de la Creu Roja i que deixa tothom en mal lloc: en primer lloc, al director en excedència, sobre qui plana l’ombra d’un dubte que no s’acaba mai d’esvair; en segon lloc, a les suposades víctimes, que veuen com el cas es dilata i es posa per tant en qüestió el seu testimoni; i en tercer lloc, a la mateixa Creu Roja, que avui més que mai necessita una cara visible, un interlocutor i una referència. No n’hi ha prou amb les vagues esperances expressades ahir pel president, que “vol creure” que “en breu” hi haurà novetats. Si una cosa ha tingut la junta en aquest cas és temps. El silenci només alimenta la desconfiança. I aquest és un luxe que la Creu Roja no es pot permetre perquè en mina la credibilitat. Ara, menys que mai.
