La sostenibilitat del sistema sanitari públic es troba en una cruïlla decisiva que exigeix reformes estructurals i valentes. La decisió de Salut, la CASS, el SAAS i el COMA de regular i estandaritzar les sessions de fisioteràpia i logopèdia no és una retallada cega, sinó una intervenció necessària per l'increment constant de la despesa. L'evidència reflectida en els documents de treball és clara: la manca de criteris homogenis i l'absència de topalls havien disparat uns costos que no sempre es traduïen en una millora real de la salut dels pacients. Més quantitat no equival a més qualitat, i el sistema no pot finançar la inèrcia terapèutica. Aquesta mesura neix en un moment de forta pressió assistencial, marcat per un preocupant col·lapse a les consultes que ha disparat les llistes d'espera per a una primera visita de fins a quatre mesos. Aquesta disfunció, agreujada per la davallada de professionals convencionats amb la CASS, demostra que el model actual requeria una cirurgia de precisió. El pla d'acció proposat encerta en posar el focus en l'eficiència a través de tres eixos clau: identificar els diagnòstics de major impacte, definir la durada òptima dels tractaments i adaptar la nomenclatura de les disciplines, una estratègia avalada també pel Col·legi de Fisioterapeutes. L'èxit d'aquesta reforma es jugarà en el seu desplegament tècnic i s'haurà de fiscalitzar amb els indicadors d'avaluació previstos. Optimitzar els recursos és l'única via per descol·lapsar el servei, reduir les llistes d'espera i garantir la viabilitat econòmica de la parapública.
