Espot va tenir ahir dos gestos prometedors a la primera jornada del debat d'orientació política. D'entrada, l'imminent increment del salari mínim, que no va quantificar però que s'aplicarà ja a la nòmina de juliol i que s'afegirà –aquí rau la novetat– a l'habitual revisió de finals d'any. El segon, un programa "ampli i ambiciós" perquè les famílies no hagin de destinar al lloguer més del 30% dels ingressos mensuals. Tampoc va avançar les línies mestres d'aquesta autèntica quadratura del cercle, però diem que tant l'un com l'altre són gestos prometedors pel que tenen de reconeixement implícit, que no n'hi ha prou amb el que aquest Govern ha fet per pal·liar l'alarmant pèrdua de poder adquisitiu de les classes mitjana i baixa. És cert que el salari mínim ha fet un salt de gegant des del 2019, i que s'ha revaloritzat un 45%. I és cert que la legislatura conclourà amb un parc d'habitatge públic que fregarà el mig miler de pisos. Recordin d'on veníem: no n'hi havia ni un. Però és obvi que no n'hi ha hagut prou, i és comprensible i legítim el temor dels llogaters davant de la descongelació parcial que arrencarà al gener. La intervenció del mercat de l'habitatge no es pot eternitzar per no desincentivar encara més els propietaris, però és responsabilitat del Govern articular mesures perquè el ciutadà tingui alternatives. El parc públic n'és una. Recuperar pisos turístics, una altra. I Espot anuncia ara que incentivarà els promotors per invertir en lloguer a preu assequible. La pregunta hauria de ser per què ha esperat fins ara, però una vegada presa la decisió, s'hi ha d'abocar amb convicció i mitjans. Al llogater se li acaba el temps.
