Doncs ja tenim aquí el text que regularà la desintervenció. Amb molt bones intencions, que haurem de veure si resisteixen la prova de la realitat. Ho és, per començar, el topall de l'IPC al 2,5%, en previsió que la guerra de l'Iran s'allargui i acabi repercutint en el cost de la vida. Queda per dilucidar què passarà si –contra tot pronòstic, però amb Trump no seria impensable– el conflicte es resol aviat i la inflació queda per sota del 2,5%. També ho és que la discrecionalitat a l'hora de renovar el llogater que li reconeix al propietari vagi acompanyada de la prohibició d'apujar la renda per sobre del topall marcat –entre l'1 i el 6% més l'IPC– així com les dures sancions previstes per al cas d'incompliment. Oscil·laran entre 50 i el 100% de l'anualitat: si no n'hi ha prou d'apel·lar a la bona fe, que la por a la multa faci la resta. I és també una molt bona intenció el programa d'incentius fiscals per obra nova o rehabilitació de pisos de lloguer assequible. Aquesta és una mesura tan urgent i tan elemental que costa entendre per què no s'ha aplicat abans. Perquè en aquest endimoniat dossier de l'habitatge hi ha dues veritats universalment reconegudes: una, que la intervenció del mercat acaba generant un increment del lloguer, l'efecte contrari del que es pretenia –només cal que pensin en el cas de Barcelona. El segon, que l'única manera de frenar l'escalada de preus és augmentant l'oferta de pisos de lloguer. Hi ha una tercera veritat, aquesta d'ordre ètic i que hauria de guiar l'acció de Govern en aquesta matèria: davant del dubte, sempre en favor de la part més dèbil d'aquesta relació. Que és el llogater.
