La Solució de Dos Estats. És a dir, el reconeixement abans o després de Palestina com a Estat "sobirà i independent". Aquest és el nucli dur de la Declaració de Nova York que es va votar divendres a l'ONU i a la qual Andorra es va adherir, junt amb altres 141 països. Recordin que deu hi van votar en contra i que altres dotze se'n van abstenir. És cert que no és un reconeixement automàtic ni explícit, com reclamen Concòrdia i el PS, sinó diferit i condicionat. Sí, però no, o al revés. Molt en la línia de DA. Però manifesta negre sobre blanc la voluntat del Govern de creuar aquesta línia vermella, en sintonia amb el que ha estat avançant els últims mesos la ministra d'Exteriors. En essència, res no ha canviat des del juliol, i continuen per tant vigents els arguments que esgrimíem llavors. D'una banda, el tracte inhumà d'Israel a la població civil palestina és intolerable i Netanyahu haurà de respondre un dia davant la Justícia internacional. De l'altra, qualsevol pas que es faci ara en favor del reconeixement de Palestina serà interpretat per Hamàs, satèl·lits i simpatitzants com un senyal que l'atac terrorista que va concloure amb 1.200 morts i 259 ostatges és la via per obtenir les seves reivindicacions. I hauria de ser just el contrari. El terrorisme no pot tenir premi. Per això és tan inoportú posar sobre la taula aquesta carta precisament ara. La Declaració és a més un brindis al sol en el sentit que condiciona el reconeixement a un futur incert i ara mateix difícil d'imaginar en què Hamàs ja no tingui ni veu ni vot en el govern de Gaza: la crua realitat és que mai no farà voluntàriament un pas enrere, i que si això arriba a passar serà precisament gràcies a Israel. Parlar d'un Estat palestí ara és dir-li a Hamàs que el 7-O va valer la pena.
