Feia 22 anys, des de Joan-Enric Vives, que no assistíem al jurament d'un bisbe- copríncep, 54 des de l'anterior, que va ser Joan Martí Alanis, i per al següent, Ramon Iglesias, hem de retrocedir fins al 1942. Aquestes tres dates ens indiquen clarament que la cerimònia d'avui serà la primera per a les generacions més joves, la segona per als adults, i tan sols els padrins seran capaços de recordar la tercera. Assistirem per tant a un episodi històric al qual el síndic ha volgut conferir el boato institucional que requereixen les grans ocasions. Ho és sens dubte el jurament del nou Copríncep episcopal, Josep-Lluís Serrano Pentinat, designat pel difunt Papa Francesc per lidiar amb dos dossiers delicadissíms: d'una banda, el nou statu quo que derivarà de l'aprovació (o no) de l'acord d'associació. Un cop de porta a Europa ens deixaria als llimbs del concert internacional. De l'altra, l'encaix institucional de la despenalització de l'avortament, que s'ha de resoldre aquest mandat i en què el bisbe –ho va deixar clar Vives en l'entrevista de comiat– jugarà un paper d'oient: la decisió final la prendrà el Vaticà. En qualsevol cas, el perfil de Serrano, forjat a la Secretaria d'Estat de la Santa Seu, la cuina de la diplomàcia vaticana, així com la seva joventut el converteixen sobre el paper en el bisbe adequat per connectar amb la sensibilitat, les necessitats i les expectatives d'una societat moderna com la nostra, a la vegada que augura un pontificat llarg. Esperem que, si Martí va ser el Copríncep de la Constitució, Serrano sigui el de l'acord d'associació.
