Es va posant en marxa i de manera progressiva l'entrega del que aquí s'anomenen botons de seguretat per a les dones víctimes de violència de gènere i que en altres llocs es diuen botons del pànic. Una expressió, aquesta darrera, que tots sabem què vol dir. Crida l'atenció, i també s'ha de celebrar quan així passa, que no hi ha hagut massa dilació entre la presentació de la iniciativa, el novembre passat, i la rapidesa amb la qual s'ha posat en funcionament. Quelcom que indica que era necessària –es va dir que les candidates podien ser unes onze dones, i s'han repartit ja fins a tretze dispositius– i que ha estat molt ben acceptada per les usuàries que han hagut de donar el seu consentiment. S'està encara en període de prova, però s'ha d'aplaudir aquest plus de seguretat que potser facilitarà un altre pas necessari per a les dones: el de la denúncia de les agressions a la Justícia. Tant de bo. Amb o sense denúncia qualsevol conducta violenta de la parella sigui física, verbal, sexual o psicològica és horrorosa i abominable. Ara bé, sembla que amb la denúncia es fa un pas més perquè es reconegui que agredir és un delicte i que fer mal a algú no surt gratis i també perquè es faci més visible la dimensió de la problemàtica i de la xacra social que suposa la violència contra les dones. Una violència que s'ha de visibilitzar i comptabilitzar. Altrament, sembla que no existeixi. El servei d'atenció a les víctimes ja fa una bona feina i les registra, però la denúncia faria encara més palesa la magnitud de la problemàtica. I el botó, com a mesura extra de protecció, hi pot ajudar.
