No ens enganyem: l'article 11,1 de la Llei de la nacionalitat vigent –vint anys de residència continuada– és un autèntic coll d'ampolla sense parangó a l'Occident civilitzat. Només cal veure el cas espanyol, que redueix a la meitat –deu anys de residència– el requisit general i que per a determinats casos –entre els quals, els nacionals andorrans– n'exigeix tan sols dos. Per això és tan important l'escletxa que ha obert en aquest mur que semblava infranquejable la modificació aprovada ahir pel Consell General. Ras i curt: manté els 20 anys de residència, però només els últims cinc hauran de ser continuats. És un pas aparentment petit però que obre el cadenat amb què el legislador havia tancat fins ara la nacionalitat. No ha caigut el mantra dels vint anys però s'ha obert, per fi, aquest meló. A PS i Concòrdia els sembla poca cosa. Als primers perquè, amb el maximalisme marca de la casa, reclamaven retallar de vint a deu els anys de residència i regular la doble nacionalitat. Era naturalment un brindis al sol que no tenia la més mínima oportunitat de tirar endavant. Quan es perd de vista la realitat es pot demanar la lluna. Una altra cosa són els quinze anys que havia postulat la formació regeneracionista, una tercera via que obria una mica més l'aixeta mantenint la duresa relativa del sistema andorrà. La modificació de la llei no és l'oportunitat perduda que diu l'oposició, sinó una forma de facilitar la integració a aquells que han consagrat a aquest país els millors anys de la seva vida. El legislador creu que són vint. Europa, deu. Els quinze són qüestió de temps. I ja no sembla impossible.
