Hi haurà sancions, adverteix la ministra de Cultura. Es refereix als incompliments de la Llei del català. Hi insisteix ara amb motiu de la nova campanya per fer arribar a empreses i treballadors els drets i les obligacions que comporta el nou text. De rerefons, el retret de Concòrdia, que quinze dies enrere li reclamava mà dura i l'amenaçava de portar-la a la Batllia per fer-se la distreta en l'aplicació de la llei. Per no haver estrenat encara la cartilla de les sancions des que a l'abril va entrar en vigor, vaja. La ministra Bonell no pot caure en el maximalisme de Concòrdia: la idoneïtat o no de la llei no es mesurarà en el nombre de sancions que Política Lingüística acabi imposant, i el departament ha d'evitar l'hàbil però pervers parany que li ha parat el partit que lidera Cerni Escalé. L'objectiu és que el català sigui una eina útil i necessària per viure i per treballar al nostre país, i l'allau d'alumnes als centres d'autoaprenentatge avala l'aposta per una persuasió activa que posa les coses fàcils –en recursos, en requisits i en terminis– als que acaben d'arribar. Caldrà un cert temps per comprovar-ne els resultats al bar, a la botiga, al restaurant. El català ha de ser una llengua amable, la sanció ha de ser la raó última, i la solució salomònica que ha adoptat el ministeri –castigar només els reincidents i fer-ho després, no abans de la campanya de comunicació– combina el sentit de l'oportunitat amb el sentit comú i també amb el tarannà conciliador que ha sigut sempre el nostre. Reduir-ho tot al dilema "o parles en català o et sancionem" és un error que ni el català ni nosaltres no ens podem permetre.
