Plou sobre mullat. Ara fa un any, quan ens va visitar el cap de missió de l'FMI i va recalcar per activa i per passiva que calia reformar les pensions i que calia fer-ho ja, escrivíem aquí mateix això: "La comissió de seguiment i sostenibilitat de les pensions ha quedat aquest mandat als llimbs. No n'ha transcendit cap proposta, cap esbós, cap consigna, cap avenç". Un any i mig després, continuem al mateix lloc: no s'ha avançat ni una coma. Així que s'entén el lament del president de la comissió gestora de la FRJ i també el del consell d'administració de la CASS: "Hem perdut un altre any". No un, sinó uns quants, perquè fa un decenni que els nostres polítics remenen un dels dossiers més delicats que hi ha sobre la taula. Recordin que segons els estudis actuarials, la guardiola del Fons de reserva s'haurà buidat cap al 2042. Tic, tac, tic, tac. I que ningú no podrà dir que no estàvem avisats. Estem avisadíssims. I les solucions ja les sabem: incrementar la cotització, apujar l'edat de jubilació, retocar el sistema de punts, universalitzar la complementària. Mesures doloroses que tindran sens dubte un cost polític. "L'únic que no podem fer és no fer res", diu Cinca. Més clar impossible. I dilatar les decisions no soluciona el problema, l'agreuja encara més. El 2040 s'haurà doblat el nombre de pensionistes, així que caldrà doblar el nombre de cotitzants. Això, en un context en què parlar de més creixement i de més immigració s'ha convertit en tabú. Aquesta és la realitat, i l'únic que no poden fer els polítics d'avui és amagar el cap sota l'ala pensant que ja s'ho trobaran els que hi siguin el 2040.
