L’encerta com és habitual en el diagnòstic Acció Feminista, fins al punt que és difícil, per no dir impossible, trobar avui en el discurs públic una veu autoritzada –no individus que només es representen a ells mateixos– que defensi polítiques contràries a les legítimes reivindicacions que plantejaven ahir per enèsima vegada: assenyaladament, mesures efectives contra l’assetjament laboral, on es fa d’altra banda difícil discriminar entre homes i dones: també el que pateixen ells ha de ser perseguit, condemnat i erradicat amb la mateixa contundència. La conciliació efectiva s’ha convertit també en una aspiració transversal, assumida per una gran majoria social i política. I comença a obrir-se una escletxa en el debat sobre l’avortament, fins ara confinat a la política-ficció. Pel que a la bretxa salarial, resulta impossible determinar-la de forma fefaent i no demagògica, com apuntàvem ahir aquí mateix, amb les precàries eines estadístiques de què avui disposem. D’aquí a afirmar que “cada vegada s’accepten més opinions en contra dels drets de les dones” hi ha un món. Qui cometria avui el suïcidi polític o social de reclamar que es retallin els “drets de les dones”? Qui les vol “callades”? La lluita per la plena igualtat és justa, és necessària i és una aspiració compartida per una gran part de la població. Precisament per això no cal afegir greuges imaginaris als realment existents. Com diu amb tanta oportunitat AF, els drets de les dones no són mercaderia electoral. Tampoc són patrimoni de les (i dels) activistes.
