La tramitació parlamentària de la llei òmnibus va deixar dijous en un injust segon pla la notícia educativa de l'any, per no dir del decenni: el rebuig frontal i massiu dels professors de secundària de l'Andorrana a l'ús (i abús) de les tauletes a l'aula. Vuit de cada deu el consideren excessiu, i potser encara és més significatiu que opinin el mateix la meitat dels alumnes. Recordin que la introducció de dispositius digitals a l'ensenyament es va començar a implantar més d'un decenni enrere i que va ser aleshores una de les mesures estrella del Permsea. Els resultats de PISA, que empitjoren a cada informe, i l'evidència empírica que el temps d'exposició a dispositius electrònics dels alumnes de l'Andorrana duplica (amb resultats discutibles) el dels països del nostre entorn, justifiquen la revisió crítica d'aquesta metodologia que el ministeri va impulsar l'any passat. La primera mesura serà substituir per tauletes propietat del ministeri els dispositius que ara pertanyen a cada alumne, amb la confiança que aquest canvi de titularitat permeti fiscalitzar i controlar els continguts del dispositiu. S'hi percep la voluntat de salvar l'essència del model, que és la digitalització de l'ensenyament, des de la convicció que l'aula no pot girar l'esquena a la irrupció de la tecnologia a la vida quotidiana. Caldrà comprovar si n'hi ha prou a canviar la titularitat de les tauletes i a reduir l'exposició dels alumnes –avui, 3,5 hores diàries– per resoldre les disfuncions del model. Però pretendre controlar l'atenció d'un adolescent a qui has posat una tauleta a les mans és tan eficaç com posar portes al camp, com sap qualsevol pare... i qualsevol professor.
