L'article 11,1 de la Llei qualificada de la nacionalitat ho diu clarament: pot adquirir la nacionalitat andorrana per naturalització tota persona estrangera que acrediti haver tingut la residència permanent durant els vint anys precedents a la sol·licitud. Doncs sembla que per fi el Govern s'ha decidit a flexibilitzar un criteri tan estricte que no té parangó en el dret comparat. Només cal veure el cas espanyol, que redueix a la meitat –deu anys de residència– el requisit general, i que per a determinats casos –entre els quals, els nacionals andorrans– n'exigeix tan sols dos. Dos. No es tracta d'abaratir-ne l'accés ni de reformular la doble nacionalitat, que específicament (i sensatament) prohibeix l'article 7,2 de la Constitució. Es tracta de reconsiderar el caràcter ininterromput d'aquests vint anys de residència. S'explica la prevenció legal, que busca garantir l'arrelament del sol·licitant, però exigir que siguin ininterromputs es converteix en un càstig afegit que penalitza qui, havent residit legalment durant dos decennis, ha hagut de trencar aquesta continuïtat per motius legítims, vitals o laborals, que no en qüestionen el compromís amb el nostre país. Que Espot hagi obert precisament a Estrasburg el meló de la reforma el compromet davant del Consell d'Europa a implementar-la en un termini raonable. Vint anys són des de qualsevol punt de vista prou temps per demostrar que no es tracta d'un capritx ni d'un exercici d'oportunisme. I la clàusula ininterrompuda delata una desconfiança difícilment justificable en qui ha consumit i dedicat els millors i més productius anys de la seva vida al nostre país.
