Treia legítimament pit dilluns el ministre de Finances a compte dels extraordinaris resultats macroeconòmics del curs passat. El primer de tots, el PIB, que va créixer un 3,9%, el doble del previst i que triplica el de França (0,8%) i la mitjana dels 27 països de la UE (1,5%). De fet, es va situar sensiblement per sobre del creixement espanyol (2,8%), que Pedro Sánchez considera de forma hiperbòlica com la locomotora econòmica d'Europa. Al PIB cal afegir-hi les recaptacions si no rècords, gairebé, tant de l'IGI (186 milions, 21 més que el 2024), com de l'impost de societats (167 i 60) i IRPF (87 i 19). I tot plegat explica tant el PIB nominal, que amb 3.983 milions, rècord històric, es va quedar a un mil·límetre de la simbòlica fita dels 4.000 milions, com els 88 milions de superàvit amb què es va tancar l'exercici, a un món de distància del resultat inicialment previst. Els deures macroeconòmics s'han fet, i s'han fet bé. Una altra cosa és que aquesta bonança s'hagi traslladat al ciutadà del carrer. Sí, és cert que tant el salari mínim com les pensions han augmentat per sobre de l'IPC. Però les rendes mitjanes han tornat a quedar al marge d'aquest cicle virtuós. Ahir vam posar xifres al que qualsevol ciutadà que omple cada setmana el carro del súper ha notat a la butxaca: l'IPC avançat del març va pujar un 4,1%. La guerra a l'Iran n'és un factor clau, però les dificultats per omplir la cistella i arribar a fi de mes venen de molt més enrere. El repte d'un Govern que exhibeix legítimament múscul macroeconòmic és repercutir aquests resultats en uns ciutadans que suen tinta per arribar a fi de mes. El repte i també el deure.
